dissabte, 1 de setembre de 2012

Sembrem un somni.

Com una caixa de sorpreses, com el mar reflectint un oceà d'estrelles, com el rostre que enlluerna el més profund de la teva ànima, com una carícia en aquells moments on les llàgrimes són les teves úniques companyes, com la màgia extreta del món de la fantasia; la màgia en la seva essència. Un somni.

Mai estem sols, vivim en un món on les connexions són la base de la nostra vida, el contacte entre elements és allò que ens fa diferents a la resta d'organismes: aparells elèctrics, utensilis per a la cuina, coberts, o allò necessari per a escriure i dibuixar; i no només això; constantment ens vinculem amb  gent com tu i com jo, amb els seus desitjos i les seves pors, amb els seus somnis i els seus secrets més profunds. Persones.

Aquestes relacions neixen tant bon punt obrim els ulls i el primer somriure incideix sobre els nostres ulls, les primeres llàgrimes cauen sobre el nostre escàs cabell,  i la primera mà ens agafa amb la promesa de no deixar-nos anar mai. De fet, com aquesta no hi haurà cap altre... Però de la mateixa manera que cadascú és únic i un univers tancat en sí mateix, no cal esperar que cap de les connexions personals que tinguem siguin repetibles, mediocres ni en la completa formalitat. Totes tenen les seves llums i les seves ombres, les seves ferides i els seus somriures, totes.

Però potser, aquell enllaç que mou muntanyes, que creua oceans i evapora llàgrimes,  potser allò que sense posseir-ho ens omple, i que al donar-ho tampoc ens buida: l'enllaç de l'amistat, és diferent de tot allò que podrem arribar a veure mai. Una força invisible que sense dogmes ni fe, sense deus ni apòstols, predica la població en massa, que ens fa donar el millor de nosaltres mateixos, la voluntat d'aixecar-nos al caure, i el somriure al contemplar la llum del firmament.

Però l'amistat per sí sola només és una paraula, quelcom tant visible com ho és una brisa d'estiu, i tant tangible com la llum del sol; és necessària la implicació de dues persones, el compromís, la promesa, la mirada que és capaç de transportar paraules.

Amistat, doncs, és una llum a la foscor, el pont que travessa el riu. L'amic? L'amic és qui encén la torxa, qui t'ajuda a travessar el riu. Un amic és un tresor, un  geni de la llàntia que no entén de números, una mà quan has d'aixecar-te, un pacte signat amb la destil·lació de la felicitat.

No crec en claus ni cadenes d'acer, tampoc en allò que et limita i et pren llibertats. Doncs amistat és estimar, i estimar és llibertat, per sobre de tot. Amistat és actuar lliurement. Una promesa, no un contracte. L'espontaneïtat en el seu estat més pur. L'altre cara de la moneda de l'amor. Un far que et dirigeix cap al centre de tu mateix.

Cuida del camí de l'amistat, però pensa que tot allò que neix, reneix, i que quan la més forta tempesta s'emporta tot allò que estimem, el Sol sempre surt, recompensant-nos amb l'arc iris.

Viu i estima, per sobre de tot, la resta és secundari. I recorda, que al final l'amor que reps, és igual a l'amor que dones.

 

A - Sky isn't the limit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada