diumenge, 2 de setembre de 2012

Fre de mà.

Certament, el més dur és el desengany. Potser no és un cop de puny a l'estomac, ni una mà que amb força fa que la teva testa doni un gir de cent vuitanta graus. Però crema, congela, fa de tu un bloc de gel ballant en un mar de focs, immòbil i lentament desfent-te per a bullir, i a l'instant, evaporar-te. Fa que caigui a terra un trencaclosques a mig fer, i que les peces tornin a amagar la imatge que custodiaven, i que poc a poc, amb el temps, havies anat formant.

El cert és que sempre havia considerat la frase de "no esperis res de ningú" una excusa per aquells que havien estat decebuts, que no havien trobat a les persones adequades en el moments adequats; per gent sense sort i sense cap esperança. Però potser no és així; cap la possibilitat que no posar fe en res ni en ningú derivi en una millor coneixença d'un mateix, doncs l'energia que és posada en il·luminar els demés és destinada a millorar un rendiment interior, a la fe en  el jo. Potser és així. Però no ho crec.

L'esperança, la fe en les persones, és allò que fa que avancem, que progressem cap endavant com a éssers humans. No puc concebre la felicitat sense tristesa, i de la mateixa manera no puc concebre la il·lusió d'una sorpresa sense haver-me endut abans un parell de decepcions. En definitiva, ningú pot apreciar mai un dia de sol, sense haver passat per algun que altre ruixat. I això és una llei universal.

Aquells que busquen la felicitat, saben que aquesta és la mateixa recerca, i que en aquest camí també es troba el seu antònim. Doncs tota moneda té dos gravats, i no tindria sentit apostar per la seva cara, si al seu darrere no hi hagués una creu. El món és un lloc gris, una heterogènia composta pel blanc i el negre, un arc de sant Martí creuat que resulta en blanc, i el misteri del desconegut, de l'absència, que desemboca en el negre.

Hem d'entendre que no hi ha cap camí recte, lliure de corbes ni d'entrebancs. Que a la vida no hi ha dreceres que valguin, ni trampes que siguin tolerades. Així, com algú va dir algun cop, la vida és com una muntanya russa, pots cridar cada cop que hi hagi una baixada, o bé aixecar les mans, i gaudir del viatge. 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada