Força, duresa; quelcom robust, sòlid i cristal·lí; hexagonal en la totalitat, circular en l’interior. Això som nosaltres. Durs per fora, fràgils per dins. Ocells castigats a no poder volar, un somni sense complir, un somni.
Suposo que ha arribat el moment del desengany; aquell instant en que te n’adones que res no és el que t’esperaves, quan la bombolla de sabó, simplement, rebenta.
La màgia té un temps limitat, i la inèrcia de l’abstracte arriba a un moment en què desapareix. Els somnis són el combustible, no el motor, i arriba un moment en que tot deixa de ser baixada i cal que sapiguem com avançar per nosaltres mateixos.
Cal buscar motivacions, nous trencs d’alba per tal d’erigir el Sol a el més amunt. La vida es tracta d’això, al cap i a la fi; de somnis sense complir, d’errors que mai són massa tard d’emmenar. Tot és progrés i constant evolució.
Aquell que no perd, no canvia, i aquell que no canvia, no ha viscut. La posta de sol és l’albada del demà, i de la mateixa manera, les nits sense lluna són una gran ocasió per tal d’arribar a veure les estrelles.
Rendir-se no és una opció, la vida és un camí que no accepta marxa enrere: és tot circular; un pas enrere, i seràs al teu davant
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada