La desigualtat, allò que no ens és proper, sempre ens ha espantat; des del més irracional racisme, passant per la més innocent por a la foscor. Però de fet, tot té un comú denominador que crema i corre en la pólvora de les ments explosives d'aquells que la intolerància forma part de la seva essència. La por.
Tendim a atacar allò que desconeixem, a allò que senzillament creiem ser poc savis per arribar a entendre, i molt guerrers per a arribar a atacar.
La vida és sempre aquest moment; l'ara mateix. I la intolerància ens porta a l'odi, i l'odi entre éssers posseïdors del miracle de la vida, és certament quelcom a ser canviat i reformat fins a l'exhaustivitat. L'ara mateix crema com ho fa una teia encesa a la foscor, il·lumina la llarga caverna creant ombres i reflexos a les parets d'argila, tots ells són part d'una realitat inconcebible per cap de nosaltres.
La diferència és l'únic aspecte que ens uneix a tots els elements d'aquest món, l'únic vincle infinit i ferm al més profund de l'essència. Doncs si hi ha quelcom que no es pot negar, destruir, és la diferència; i amb aquesta, el dret a ser un mateix, a simplement, ser, a decidir ser. I ser respectat, tolerat i guardonat per això.
Se'ns premia per l'adaptació a una societat, i se'ns castiga per tal de voler sortir d'ella. Les regles del joc, les regles de tothom, haurien de canviar. La ment humana no és una presó on lleis definides governen el funcionament de cadascuna de les seves cel·les. No, l'ésser humà hauria de poder arribar a veure el seu propi mar, a tocar els seus núvols amb les mans, a llançar-se sense corda, a poder cridar i que el crit, no deixés mai de ser-ho. A volar, i que cap límit aturés les seves ales.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada