Mirant amunt.

En una nit on les estrelles ens saluden; és possible veure que en elles es troba la nostra esperança, el nostre somriure i les nostres llàgrimes.

I si l'aurora boreal pinta de verd les nits fredes del més alt de la nostra Terra? I si el sol brilla amb el seu màxim esplendor, tenyint de blau el firmament ? Allà hi són. Sempre.

Alcem el cap intentant connectar-les, provem de veure herois empunyant llegendàries espases, arcs de fletxes d'or, animals i éssers que només habiten en biblioteques i fantasioses ments.

Però aquells punts que tant posem empeny en unir, han estat les guies durant milers d'anys de navegació a caravel·les i grans vaixells, milions de desitjos per a milions de persones que han tancat els ulls al veure-les volar; el somriure d'un familiar que ja no hi és i l'esperança d'aquells que s'han submergit a la foscor d'un món en la soledat.

Les estrelles, al contrari del que diuen, no són titàniques esferes de gas reaccionant violentament en punts remots de l'univers; o al menys no només són això. Ens recorden que no estem sols, que en tota foscor sempre hi ha algun punt de llum; que quan tot el que ens il·lumina se'n va, elles continuen sent allà, per guiar-nos amb una minúscul punt brillant al firmament; indicant-nos la direcció, no el camí, infinits fars a l'infinit que ens recorden que les possibilitats no s'exhaureixen, que hi ha milers de solucions per a un únic problema. Que tot i la distància, l'aire ens continuarà colpejant la cara després d'un feixug dia de pluja, i que tard o d'hora, el sol apareixerà per l'Est, i el camí serà més clar.

Les estrelles són les nostres companyes, i només cal saber escoltar-les per saber que parlen, que ens parlen. I només una visió pura sabria dir, el secrets que elles custodien, la nostra història; la nostra essència.