dimecres, 29 d’agost de 2012

Eight days a week.

Hi ha dies que m'aixeco i senzillament no veig per què he de seguir endavant una vida plena d'entrebancs, de mirades fredes, somriures tèrbols, etiquetes injustes, cors tancats i ments hermètiques.

Però suposo que quan més s'aprecia la calma és després de la tempesta, i que la calor és un regal un cop els  llacs s'han congelat.

L'ésser humà tendeix a etiquetar el temps, a classificar i mesurar al mil·límetre la seva vida, encaixar-la i organitzar-la com si es tractés d'un calendari amb dates vermelles, i d'altres sense res en absolut.

Potser el pitjor error d'aquest, i de fet, per allò que es venera més a sí mateix, ha estat omplir ampolles de temps, recol·lectar-lo, quantificar-lo, i mesurar-lo com fem amb l'espai. Aquest fet ens ha conduït a una visió que compara la vida amb una metxa; que es consumeix poc a poc, que inicia la seva crema gràcies a una guspira aleatòria, que destrueix, i no crea; que arribat al moment oportú, simplement desapareix.

La nostra història ha fet que la nostra concepció del temps hagi passat a ser un túnel, el qual travessem a velocitats vertiginoses: deixem enrere l'asfalt, i devorem el que trobem al davant. El present és el vehicle; carrosseria metàl·lica bramant, bevent d'allò que la manté en moviment, res més. Una concepció, sinó errònia, simple. El passat no existeix,  tampoc conté l'atribut de l'existència el futur. Hem aconseguit retratar el present, mantenir-lo arxivat des de simples percepcions com ara la llum i el só, també relatar-lo des de la subjectivitat de la nostra ment. Però de fet, el passat és quelcom, que no és. Algun cop va ser, i no ens queda res més que les seves petjades de tinta i llum; les estrelles ens ho diuen. Però de la mateixa manera que l'ahir només ens és recordat pel calendari, dates, fotografies, etc... El futur no és res més que expectatives falses aplicades segons el nostre present; el demà no existeix, és només la il·lusió de que torni a sortir el Sol; no existeix senzillament perquè el temps, la il·lusió de l'ara, és quelcom tant relatiu que es deforma al caminar: mentre la Terra orbita al voltant del Sol, mentre un robot recull mostres en un planeta de grava.

El passat són records, i el demà il·lusions. Per què hauríem de viure condicionats per records i il·lusions? Per què quelcom que ens recorda el que va ser, o el que podrà ser, i no ens recorda el que som ens governa? Per què?

Potser és hora de renovar la perspectiva, canviar la concepció de túnel, i començar a veure com tot s'entrellaça, com l'ahir, l'avui i el demà, no estan diferenciats per intervals de mil quatre-cents quaranta segons. No. El temps, la vida, són coses que tenen tant poc amb comú amb una línia, amb una carretera, o amb una metxa, com aquests objectes ho tenen amb un cercle perfecte. La vida és un cercle, un continu present, que ha deixat marca a la nostra pell. Potser la millor metàfora és aquesta; el temps com a ésser humà, on les cicatrius no causen un dolor constant, però fan cremar el foc de l'experiència; on futur no existeix; només present. I si podem viure al 100%, si podem guardar l'experiència, si podem ofuscar el futur. Aleshores viurem cada dia com si fos el primer, o com si fos l'últim; de fet viurem cada simple, singular i infinitesimal sospir com a únic; doncs de fet ho serà.

 

"El futuro es algo que cada cual alcanza a un ritmo de sesenta minutos por hora, haga lo que haga y sea quien sea." - Clive Staples Lewis

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada