Sí, la diferència mai ha estat un dels punts forts de la societat; tampoc ho ha estat l'acceptació d'aquesta, la comprensió, l'interès cap a la individualitat, d'allò que ens fa a tots i cadascun de nosaltres especials. Diferents.
Potser, és per això que costa, que és una àrdua feina, l'inscriure i gravar a la pròpia ànima l'essència de cadascú: entendre qui ets, què vols, per on vols caminar, i amb qui ho vols fer. Difícil, no impossible.
La tolerància, l'abraçada cap a la singularitat, és el llenç sobre el que el somriure de la humanitat s'hauria de dibuixar, les lents amb les quals el món s'hauria de veure a sí mateix. Perquè tots som iguals, perquè tots som diferents.
Estic segur que hi ha coses que es poden millorar, sempre des de el respecte, i la comprensió. Mai podrem agradar a tothom, però tampoc és allò que pretenc. Doncs el vital és que aquells que es prenen la molèstia a estimar-me, ho facin per qui ho sóc, no per qui semblo. Pel somriure dels ulls, no dels llavis.
És quan t'alliberes de les disfresses, que camines amb més llibertat. I és quan camines amb més llibertat, que camines.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada