El problema és el preestablert, l'status quo que regeix i governa cadascuna de les nostres accions, ens diu el que està bé i exigeix la moderació, la rasura de les diferències, la homogeneïtzació de totes i cadascunes de les coses que ens fan ser especials, i diferents.
Crec que les inquietuds de l'home romanen impertorbables doncs l'home és una màquina d'escasses actualitzacions etèries, però el que és cert és que la seva visió, pateix grans canvis a vertiginoses velocitats; segons la meva opinió hem fet grans avenços al llarg d'aquests últims decennis quan es tracta d'elevar què és l'home i com es considera a sí mateix aquest.
Entrat el segle XIV, la democràcia o la República eren idees radicals d'aquells extremistes que volien canviar el món al veure-hi la llibertat en ells. L'status quo de la moderació i el centre va conseguir acallar les seves veus; fins que gairebé finit els segle XVIII una gran revolta popular, va transformar-se en revolució, demostrant que els extrems canvien, es transformen i passen a ser el centre, fins a ser la dreta més conservadora.
La ideologia humana es transforma, el seu rumb ve donat per la destresa d'aquest governant el seu propi vaixell, manejant el seu propi timó. Idees que algun cop havien estat d'esquerra absoluta, i considerades per els sistemes d'aleshores com a contraris a qualsevol sistema, s'han acabat imposant per la pròpia població, com ha estat el cas de la República a França i en gran part de la població mundial.
Els extrems no són dolents, doncs les idees no són dolentes, ho són les idees que són posades a terme contra l'ésser humà, i no a favor d'aquest. És dolenta l'anarquia, ho és el socialisme, ho és l'islamisme? No crec, el que és nefast per a la societat són aquelles persones que posen el valor de les idees el mateix que la vida d'un germà; però no hauríem de generalitzar, el socialisme com a idea no ha matat a ningú. L'extrema dreta no ha matat ningú, ho han fet aquells que la posaven com a escut i espasa. Les idees són dels humans, i no els humans de les idees.
Diuen, els extrems són dolents; no: la pregunta és si l'status quo del nostre temps no manté un pols el suficient violent amb aquells que el volen esfondrar. Doncs quan saltem, som capaços d'elevar-nos i ser conscients de la nostra elevació; no som capaços d'observar, que la força que exerceix la terra cap a nosaltres, és la mateixa que la que exercim nosaltres cap a ella, però és, de tota manera impercertible.
Els extrems han portat a l'ésser humà a l'evolució, doncs quan algú és manté estàtic, les coses no canvien; només aquells que són capaços de moure les coses, de mantenir fermes les seves postures, d'arriscar-s'ho tot, són capaços de canviar el món, sempre, amb el respecte a l'ésser humà.
Ghandi va aconseguir la independència de la Índia sense ni tant sols aixecar la mà, des de la tolerància, el respecte, i l'amor, però sempre defensant allò que considerava vital i essencial dins les seves creences.
El silenci no escriu llibres, i segut a una cadira no es corren maratons. La humanitat es veu amb el dret i amb el deure d'avançar cap endavant. No ens valen les postures de conformitat, doncs la perfecció no existeix, ha existit, ni existirà mai. Tampoc valen les postures en les que l'status quo ens calla els llavis per por al fracàs, sempre podrem veure l'ara, però no podrem veure un demà diferent, sense caminar, sense avançar; cap a la dreta, o cap a l'esquerra, centre o diagonal, tant és: la qüestió és avançar cap allò que manté a l'humà en vida, quiets ja ho estarem a la tomba, ara toca canviar, i si és possible, progressar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada