La pressió és igual a la força aplicada entre la superfície; física, no?
La nostra vida es sustenta en pilars, en columnes etèries que aixequen el pes d'elles mateixes, que com tot, cauen, i com tot, es tornen a aixecar..
A alguns d'aquests atlants se'ls hi aplica més força que a d'altres, i és per això que quan s'ensorren, nosaltres trontollem amb ells: provoquen terratrèmols de destrosses eternes a l'estructura de la nostra ànima.
És tendència humana, però, els simplificar la nostra pròpia subjecció: eliminar pilars; no veiem, que com més motius tenim per viure, més vivim.
L'humà malmet els seus propis suports per així mantenir-se erigit amb un de sol: els diners, una persona, un desig...
Som cecs, i som incapaços de veure que el secret està en mantenir el màxim nombre de pilars; de motius pels que aixecar-te cada matí amb un somriure a la cara: una persona, una feina, fins allò que no ens deixa dormir, esperant a que passi a ser part d'una realitat existencial.
El secret, doncs, està en viure la vida en la seva plenitud, per i amb tots els seus components.
Un pont segur, és aquell que es subjecta per més d'un suport; una vida plena és aquella de la qual no ens podem caure: l'estabilitat combinada amb l'incertesa de la seva fi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada