diumenge, 26 d’agost de 2012

L'olor de les paraules.

Creo que todo ser humano tiene un número finito de latidos del corazón y no tengo intención de desperdiciar alguno de los mios. - Neil Armstrong

 

"Parece que no existen más personas 
que aquellas que son igual que tu 
si sigues las pisadas de un extraño 
verás cosas que jamás soñaste ver. "


 

Potser la vida no és cap camí de roses... Potser et costarà aixecar-te després d'haver topat amb el terra. Com ser algú que no ets? Com deixar la teva essència i començar a transformar-te, a iniciar una metamorfosi cap allò que encaixa, cap allò que no balla: allò que senzillament és més fàcil de suportar.

Potser viure no es tracta només de ser feliç; no en la seva totalitat. Potser cal fer el teu propi camí, amb les teves pròpies passes: creure que t'anirà bé; i que les ferides al caure t'ajudaran a recordar que cal mirar on poses els peus. Potser es tracta de ser un mateix, d'intentar-ho ser; recordar que el destí no és la finalitat, sinó que ho és el mateix camí. Que créixer no vol dir arribar, sinó anar.

Hi haurà gent que s'aproparà a la teva marxa, però sempre hauràs d'estar disposat a deixar que s'allunyin, que segueixin el seu instint; doncs sempre estem a temps de tornar enrere, però només hi ha una oportunitat per tirar endavant, i és ara.

Aquells que fan del motiu de la seva vida, un intent de frenada a la d'altres, senzillament no mereixen caminar.

Progressa, mira la llum del final del camí, i intenta arribar-hi com creguis que has d'arribar. Aquest serà el camí correcte. Somriu a qui et somrigui, i recull a aquells que han caigut, algun dia potser seràs tu qui només veu el terra.

Crema, crema i font-te, amb tot el que t'envolta, amb el sol acariciant la teva pell, el vent voletejant el teu cabell. Quan siguis capaç de comprendre l'Univers, veure la música, tocar les olors, assaborir les corbes d'una obra d'art, i olorar el tacte humit de la terra;  escoltar allò que et volen dir, somriure a les diferències, apreciar-les i combinar-les, serà aleshores que la llum caurà sobre allà on has sigut, ets, i seràs.

Doncs tots els colors de la irisada responen al color blanc, però els apreciem per la seva diferència, pels seus límits, per estar units tot i això, per veure que no es repelen ni violentament imploten i exploten al entrar en contacte entre ells: per la seva harmonia, pel somriure invers que reflecteixen als nostres ulls. Per què són part del mateix, però en la diferència són capaços de meravellar-nos.

D'això es tracta tot. I només escoltant podrem entendre-ho.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada