Immersió.

El silenci va caure sobre el seu tallavents, va relliscar i va anar a parar al fons del petit veler, juntament amb l'aigua, que reflectia la foscor del cel, va crear un fluid peculiar: l'absència de llum combinada amb la falta de soroll.

Observava la llum de la ciutat que deixava enrere, reflectida a les onades del mar que tallava amb l'orsa de l'embarcació; però mantenia la vista fixa a un horitzó desaparegut, allà era on volia arribar.

"A vegades és necessari viatjar lluny, per trobar allò que és a prop", es deia, però a cada milla que s'allunyava del seu passat, el mareig es feia més fort i la pressió al pit creixia; d'alguna manera, els dubtes corcaven les bigues de fusta de la decisió que havia pres.

De sobte, va succeir: potser no va ser un gran artifici pirotècnic, ni un gran oceà de violoncels, flautins i percussió acompanyant a un cor entonant "al·leluia", però allà hi era. Havia trobat el secret, que com la fosforescència a la foscor el cridava; somreia, confiat, segur.

Va deixar el timó; aquest va seguir les corrents del més profund de l'oceà: podia dirigir-se cap a un lloc que ni ell conegués la seva existència, o bé deixar-se guiar per la saviesa dels vents, i el somriure de l'escuma del mar. Les veles van seguir tenses, i la quilla del vaixell va seguir essent una navalla esqueixant seda negra. Podia veure on el veler es dirigia, i d'alguna manera, el podia governar, doncs, al cap i a la fi, no es tracta de virar, fer grans trabujades i esplèndids cops de timó, sinó de mantenir el floc ferm, amollar els caps en tensió, i no resistir-se al canvi, doncs és vital per tal d'avançar, de navegar.