dissabte, 11 d’agost de 2012

El país de Mai Més

I amb els dits pinces les cordes d'aquell violí, cremes les cartes que tants cops t'has llegit, i prens la medicació amb les llàgrimes per a que aquesta corri gola avall.

"La felicitat és una estafa" penses, receptes màgiques a preu de grans esforços... I sempre un mateix resultat: l'esfondrament de l'ànima, la fusió del cos.

Temps enrere les coses eren més fàcils; trobar-te un amic canviava el món: transformava tota tristesa, tot dia gris, en un dia radiant de sol i calor... Ara ja no.

Avui, el somriure és l'estrany i les teves companyes: les llàgrimes; la felicitat és la forastera a la ciutat de la teva vida, i saps que això no hauria de ser així.

Hauríem de ser nens per sempre, mantenir aquest esperit frenètic per viure, sostenir les portes sempre obertes a ser feliços; conservar la intuïció, que convisqués amb la raó. Que les normes s'ensorressin a favor de l'aixecament d'una llibertat individual, i que aquesta es respirés en cada instant de l'existència.

El sol cremant-te la pell, el mar mullant la teva roba: un somriure a la vida, al present, i confiança en el futur, però amb mesura.

Dilatar la concepció de l'avui i gaudir de l'ara.

Ser nens, per sempre, viure al País de Mai Més. Somriure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada