El comprador de somnis s'arrossegava pels tristos carrers de la ciutat sense nom, algun cop n'havia tingut però bé, l'havia perdut feia decennis i ningú ni res recordava allò que la feia diferent de totes les altres...
Feia fred: només un boig hagués sortit de casa a aquelles hores de la nit, però temps enrere, allà s'havien perdut les diferències; tot havia passat a ser una mateixa cosa: els edificis, les fonts, les persones... Havien convergit a la infinita diferència, a la semblança integral. Per tant, el comprador de somnis no era cap boig, era la ciutat, simplement era: emplaçava el seu granet de sorra a l'existència, i res més.
A qualsevol altra lloc, haguéssim reconegut al nostre protagonista instantàniament: vestia una túnica llarga, d'un gris que algun cop havia estat negre, rossegada als cantons i esquinçada a la seva base, caminava d'una forma curiosa com si cada pas que donés fos el primer d'una llarga caiguda... L'hauríem de considerar especial, però el fet, és que no ho era. No allà.
Estirava com si de la seva ànima es tractés, un carretó fet de fusta i alumini, ple de rellotges de tot tipus: tots anaven a l'hora: les agulles tenien el mateix angle entre elles... El més curiós, però, és que cap d'ells posseïa cap número inscrit: màquines perfectes, distribuïdores del temps, d'un temps blanc: quelcom inexistent a la ciutat sense nom.
El so insistent d'uns talons de fusta colpejant la pedra del carrer, va aturar el que semblava el Via Crucis del comprador de somnis, va girar el seu cap lentament i va somriure alhora que els ulls se li encenien. Va donar mitja volta, posant-se encarat a la seva propera client.
- Bona nit, senyora, la puc ajudar en res?
Una dona de cabells rossos, abric de cuir i pantalons desgastats de pana d'un color violat, va mirar-lo, alhora que es dirigia cap al carretó del comprador ambulant.
- Què ven vostè? No veu que fa temps que en aquesta ciutat no necessitem res. Ho tenim tot, i alhora, no tenim res. Sincerament, està perdent el temps aquí...
- No venc, senyora, jo compro. Compro tot allò que l'ha encadenat. Tot allò que l'ha fet infeliç. Aquella direcció que la porta circulant en cercles. Compro els seus somnis. Perquè visqui feliç, sense esperar res, perquè simplement, visqui, senyora.
- Entenc, i quant estaria disposat a pagar per un somni. Estimat...
- Guior, per servir-la.
- Estimat Guior, quan valora que m'hauria de pagar per tal que jo li vengués un dels meu somnis?
- Depèn del somni, estimada...
- Desirée, per servir-lo.
- Doncs tot dependria del seu somni, Desirée, hi ha somnis que són capricis, d'altres que ens fan somriure i ens ensenyen allò que tenim, però els més valuosos, els més cars, són aquells que t'ensenyen un final, sense ensenyar-te el camí, et fan caure: et fan arrossegar-te a una destinació il·lusòria, i mors perseguint-los. Aquests són el meu interès particular, pels que pagaria qualsevol cosa...
- I permeti'm fer-li una pregunta, Guior, per què els rellotges?
- El temps circular, no lineal, és allò que encadena els somnis, estimada, els dóna corda i els atrapa a la seva pròpia força centrífuga.
- Fascinant, realment interessant. Però no crec que necessiti dels seus serveis senyor: els somnis són allò que ens dóna corda, no allò que ens la treu; l'esperança de complir-los són les nostres lents cap a la vida, doncs tot final és il·lusori, Guior, i és evident que necessitem una llum al final del camí, un motiu pel que somriure, i un caprici que faci del nostre dia una espurna dins la foscor. No crec en els somnis com a cadenes, sinó com a ales amb les que volar. La fe i l'esperança és allò que ens mou: una ànima sense somnis és una ànima en una presó sense finestres, que viu, respira, el seu cor batega, però realment no té cap motiu per fer-ho. Els somnis són els colors de la vida.. Els noms no són necessaris, tampoc ho és el temps: aquí hem renunciat a ambdues coses, com pot comprovar, però als somnis mai senyor, tingui-ho present. Passi un bon dia, Guior.
El comprador ambulant va somriure, i es va treure el barret a mode de salutació.
- Passi-ho bé, Desirée.
La foscor i el silenci van caure sobre les vestimentes del comprador de somnis, va somriure, i va dirigir els ulls cap el cel encapotat de la ciutat sense nom. Mai cap habitant d'allà havia caigut a la temptació de vendre cap dels seus somnis, s'aferraven a ells amb tenaces d'acer, potser creien que somniar era l'únic que els quedava, que era l'únic al que podien aferrar-se. Il·lusos. El pitjor, però, és que tenien raó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada