diumenge, 3 de juny de 2012

Sobre l'amistat

Amistat és una paraula difícil, una rosa amb les seves naturals, i punxants espines. La confusió d'aquesta amb d'altres elements ens pot arribar a cremar, a provocar ferides que ni el més profund somriure podrà guarir mai.

Si hagués de fer alguna analogia, alguna comparació, segurament la faria amb el foc, amb la combustió d'aquest, amb la seva necessitat primària d'oxigen, d'espai i de matèria primera a cremar. L'amistat necessita llibertat, distància i alguna cosa a la que agafar-se; si res falla, senzillament rellisca, com una mà plena d'oli sobre una superfície llisa: levita i, lentament, cau.

Si el carruatge de la mort s'apropa, és evident que tot allò que sigui capaç de sentir el seu alè, d'olorar les seves passes, finirà. De la mateixa manera que tot allò que és capaç de tocar-se amb la mà, és vinculat a un destí, a un oblit. Només hi ha certs vincles, essencials, que sobreviuran a tempestes de foc, a flamarades de gel. Només allò que som capaços de pensar, però no explicar: l'inefabilitat de l'essència, es troba gravat a l'epíleg del pròleg, al passat de l'origen. I l'amistat, ho és. No una relació, tampoc l'estima cap a una persona, sinó la fusió d'ànimes, les mateixes llàgrimes per diferents ulls, l'arítmia harmònica de dos batecs de cor, l'amor de ser i conèixer, el teu oxigen, el teu espai i la teva llibertat, la manca d'aquests, l'enllaç mai formulat, la base, la fusió del continent amb el contingut.  Doncs l'amistat, en el seu estat pur, és una d'aquelles coses que mantenen el cor de l'existència etèria en continua expansió. Tot allò que ja existia abans de l'origen tendeix a recrear-se a la realitat immediata. Només som ombres d'un ball d'idees, energies bellíssimes que els nostres ulls mai podran arribar a veure. Ens hem de conformar amb el blanc i el negre, amb el trist moviment de l'absència de llum: Amb la gràcia del buit.

Però, allò que pocs saben, i que molts menys arriben tant sols a ignorar, és la certesa, que a la vida només trobaràs uns ulls, uns miralls a la pròpia ànima, des dels quals podràs arribar a veure l'origen de tot, i el seu anterior. Meravellar-te pel vals sord de  paraules que mai han estat pronunciades. L'encongiment del pit a l'observar, i no veure. El parlar, sense moure els llavis. L'estimar amb un cor inert. Trobar-se allà on no s'hi arriba. Ser feliç, i senzillament, ser.

"Cada amigo representa un mundo dentro de nosotros, un mundo que tal vez no habría nacido si no lo hubiéramos conocido".
Anaïs Nin

"Dame un amigo, uno sólo, que pueda aceptar todos mis cambios de humor"

Esther M. Clark





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada