Engany. Potser el pitjor de la mentida no és la manca de veritat d'aquesta, sinó la pròpia falta d'honestedat a la consciència. Perquè de fet, dins la subjectivitat de la realitat, l'error és permès. Dins les nostres muralles, però, la puresa és qui hauria de governar, l'engany perd sentit, doncs en som conscients d'aquest. És per això que allò que es diu, sent conscient de la seva manca de connexió amb el real, bé, és imperdonable, és un tall de sang hemofílica; un cop obert, no es pot tornar a tancar.
Ser sincer amb tu mateix, aquesta és la primera i última norma. Totes les demés deriven d'ella, i és per això que no hi ha un manual per a la vida; i és que aquesta és única, infinitament especial, i completament diferent per tots i cadascun de nosaltres, no tots. Vols canviar el món? Tu ets un món. No ets feliç? No portis la infelicitat als d'altres. Viu i deixa viure. Somriu, plora i viu. Pensa, i sigues conseqüent amb el seu producte. Canvia, i no intentis modificar el mirall, és un intent fallit.
En la gran calma de la nit
on solament la natura somnia,
passa, com un estel errant, el crit
de la misteriosa llunyania.
D'un gran desig que no comprendrem mai.
És una veu tirànica que ens crida
d'alguna terra verge de l'espai.
Si 1'escoltem, omple la nostra vida
Dormia dolçament, però tot d'una
m'he despertat sense saber per què.
Tot és quiet entorn, buit i serè.
A la persiana, una reixa de lluna
Posa, en la fosca, com un vel d'argent.
Cap moble no s'adona de qui el miri
i Tot, tan íntim, sembla que respiri
amb un alè misteriós i lent.
Quina paraula haurà estat dita
que la sentís el meu cor adormit?
i qui m'ha pogut fer, en l'alta nit,
oblidar els somnis per la seva cita?
Fos qui fos, ara és lluny. Potser del parc
em cridava una rosa que s'obria,
o un amic en la seva agonia,
o un àngel que passava de Ilarg.
Màrius Torres
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada