És tan fàcil com la capacitat d'elecció de l'ésser humà. Triem, escollim entre objectes. Escollim entre persones, entre les que ens aporten més felicitat. Entre les que ens completen més; aquelles, que entre totes les altres, romanen un cop marxa el Sol.
I és cert, tot sovint alcem la mà i dipositem el dit de l'amistat sobre algú que certament no hauríem. Però es tracta d'això, no? D'aprendre. De que les nostres pròpies paraules ens tallin la pell, que les nostres accions ens cremin i colpegin, perquè així, i només així, sabem el que és viure.
Tard o d'hora, quan les llums s'apaguen, veiem qui són aquells éssers, fets de radiació, que ens contemplen i somriuen des del més a dalt; i és la capacitat de poder passar la punta dels dits sobre aquests, el que ens completa com a persones.
No deixis créixer l'herba al camí de l'amistat; doncs si bé és fàcil cultivar-se a un mateix, quan la sequera assoleix l'ànima, quan la més nefasta plaga ens anihila lentament, tot camí és intransitable, i l'ajuda no arriba, ni arribarà.
Creix, envolta't d'aquelles persones que fan del teu dia a dia un paradís a l'ànima , no un festival de llums i soroll. Tard o d'hora la llum marxa, deixant la foscor, i el soroll, un tronador silenci.
Cultiva't com a persona, sigues conscient de quin és el teu camí, de quina és la porta que et condueix a la més extrema felicitat, a la pau més radical. I no t'oblidis, que per arribar-hi, necessitaràs ajuda, companyia: algú amb qui compartir la gana, i conversar el silenci. Cerca, troba aquells que seran capaços de fer-ho, aquells que no desertaran pel camí, i no els deixis anar; la resta, bé, és secundari.
Viu pels altres, i ells, irremeiablement, viuran per tu. No hi ha excepció; potser, el que hi ha és molta gent, i pocs humans. Molts que estimen, però ni tant sols coneixen el que és l'amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada