divendres, 18 de maig de 2012

Vapor?

El fum tenyeix les parets de cendra. El reflex de les flames als seus ulls crida; ruixa d'ira i por a tots aquells que observem; i d'alguna manera cremen.

Crits i goles trencades, foc, dolor: calors extremes que desfan el cos, fusionen els sentiments i desintegren tots i cadacun dels nostres enllaços.

L'aigua comença a bullir, i les bombolles s'escapen, fugitives d'una presó fluïda. Criden i volen cap el cel; cap a la llibertat absoluta, la mort.

La llibertat de l'ésser humà és quelcom tant superflu com ho és la seva pròpia pròpia vida. Intentem aproximar-nos-hi, i quan l'estem acariciant amb les puntes dels dits; la sacrifiquem, només per no allunyar-nos-hi de nou mai més.

És com un pestanyeig, un moment eternament infinit; un instant en què oblidem allò que estimem; allò pel que respirem: expiració rere expiració.

Doncs són necessaris anys per construïr un palau de somriures i alegria. Però per a destruïr-lo: per a incendiar-lo, per a anihilar la nostra felicitat: bé, això és qüestió de segons.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada