Una passa, a la foscor, a la llunyania. L'alè de la música acaricia les nostres orelles. L'existència balla un trist vals davant nostre; el so de les seves mans fregant l'aire crea una simfonia que intenta emular el batec del cor. Els teus ulls despullen les parets de la casa, les buiden de records, i poc a poc netegen l'interior del que alberga la teva ànima. És fàcil deixar enrere moltes coses, però mai podràs renegar de les paraules, tampoc dels records. Ens ajuden a viure, a entendre aquesta cova de gebre en què vivim. Fan saltar l'espurna i encenen la flama més humana. D'alguna manera, les paraules, són les responsables de la nostra pròpia implosió. De l'origen i del final.
Però el vent, carregat de fred, s'escola per les esquerdes de l'habitació, i poc a poc congela un ball que semblava no acabar mai. Com si d'un càncer es tractés, s'estén , i comença a aturar tot allò pel que somriem. La música, les vibracions, l'harmonia: tot es trenca; deixant pas al caos, a la més blanca foscor. Vols riure, però els llavis no es mouen, i al plorar, les llàgrimes, simplement... gel.
Un esclat de llum; un llamp trenca el silenci: crema. Anihila el gel, el converteix en aigua, i l'evapora. Creus ser feliç, però ets incapaç de veure, que bé: no només ha desaparegut el fred, sinó que tot: tot ha mort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada