dissabte, 19 de maig de 2012

És hora baixa, volaré amb la tramuntana.

"I de les cendres, renéixer." De les cendres? No! Simplement tornar a començar, de la pedra, de la més freda i gèlida aigua; sense portar res a les esquenes. Un nou inici sense mirar enrere, intentant caminar per noves i estrangeres sendes, per llocs on ningú et reconegui, on res sàpiga ni el teu nom, ni la teva història.

Una vida contínua? No, gràcies. Tenim infinites oportunitats per refer el nostre camí, per simplement, tornar a mirar el cel, roig de matinada, i somriure; un altre cop, com sempre, però d'una forma completament diferent.

Creus fàcil el viure, el respirar, però de fet, és una de les feines més difícils, una de les proeses que l'home s'ha vist capaç de dur a terme des de temps immemorials. Sóc feliç? Bé, qüestionable. Em conformo... Podria ésser pitjor. Negatiu. La conformitat equival a la mediocritat, a l'estancament de l'ànima, a l'estàtica d'una cerca que hauria de tenir la naturalesa d'un riu: sempre en marxa, sempre diferent.

És quan parem, quan els nostres peus arrelen a terra, és aleshores, que lentament esperem a la mort, que sense dilació anem apagant totes i cadascuna de les nostres llums: ens debilitem, i poc a poc, ens submergim a la foscor: a la més tèrbola calma, a la més inesperada llibertat.

Ningú vol esdevenir un vegetal més, una planta que incapaç de moure's, viu condemnada a l'estàtica exterior. Tothom vol, i hauria de ser capaç, de metamorfosar-se en un espectacle pirotècnic, on els foc i els colors en fossin el seu propi combustible. La vida, com a oxigen de sí mateixa. Un últim sospir, i la meva barca, canvia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada