dilluns, 14 de maig de 2012

Riu per fora, i per dins plora.

"Cuántas veces con el semblante de la devoción y la apariencia de acciones piadosas engañamos al diablo mismo." 

Solem confondre la felicitat amb allò que no ens fa patir. És certament un error comú: és més còmode optar pel camí de la tristesa, del dolor fàcil, que seguir un riu de somriures; ser prou fort per acceptar, no enterrar, les febleses i els sots que fan de la nostra vida una experiència única i especial. Doncs només quan som prou atents i desperts per atrevir-nos a saltar els buits, és aleshores quan sabem el que és viure. Són els moments de superació, els moments en què mirem l'alçada del pont i som prou valents per seguir caminant sense tremolar, són aquests, els que marquen un abans i un després en nosaltres mateixos. I sí, tota ferida deixa senyal, però aquestes ens recorden, és el record del dolor, el que d'alguna manera ens transmet el que és, en essència, viure.


M'agradaria pensar que tot el que passa és responsabilitat de l'acció d'algú que simplement mou els fils, que decideix l'avui, el demà, i en el seu dia ho va fer amb el passat, algú que simplement tria el valor dels daus. Però sé que no és així, que l'home és l'autor de totes i cadascuna de les eleccions que pren, i no pren. La por de la certesa de viure tota la vida amb el seu propi pes; l'horror de mirar enrere, i veure que la foscor que deixes no és res més que el teu llegat: la teva història.

Potser, però, aquest és el primer pas: admetre la vida, el teu camí, com a un conjunt d'eleccions: de passes, que tu i només tu has triat: fet. D'intentar fer de cada instant un moment únic i irrepetible; de tal manera que allò que facis, ho facis amb amor, sense límits ni condicions, perquè el cor t'ho demana: perquè així ho sents.

Doncs al final, l'amor que reps, és l'amor que dónes,  i de la mateixa manera, si has fet allò que en el seu moment senties que havies de fer, sense lamentacions, sense llàgrimes, bé, al final l'únic que et mancarà per fer és somriure a la llum que deixes, mirar amb l'ànima la porta que travesses, i gaudir del camí que, un altre cop, torna a començar.

Intenta marcar el teu propi camí, sense dreceres ni enganys, doncs només són un cop cap a la teva autenticitat. Fes el que desitges, doncs ja sabem que els altres no ho faran, i recorda, que el peó, per variar, ets tu .






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada