Que la infantesa serà divertida, màgica i lliure d'acord, acceptat,però no hi ha tant temps per perdre i tard o d'hora només queda una veritat.

Potser és quan hi creus, quan hi poses esperança: és aleshores que l'ànima, sense saber-ho: creix.

L'ànima és, i no és. Viu i crema en tots i cadascú de nosaltres. És el nostre combustible, el que ens fa caminar dia rere dia, el que ens modela. Ens fa ser com som. Ànima.

És per això que quan aquesta s'esquinça, quan el fons del nostre ser s'incinera, quan tot és redueix a cendres, és aleshores que patim, que canviem. Doncs les transformacions són necessàries. És necessàri veure l'hivern per gaudir de la primavera. I de la mateixa manera, és imprescindible arrancar-se la pell, per a guadir de les ales, amagades, i volar.

Doncs d'alguna manera, la vida, fa ressonar els seus talons en un palau de marbre i gel. Amb un cor de pau i sang. Llum de foc i gerbre. Alè d'engany, i tristesa. Res no és el que és. I per tant, tampoc és el que sembla. Del blanc al negre, de l'aire a la Terra, del més profund del nostre cor al petó més superficial. Només una línia, una membrana de pensament. És aquell lloc on la pressió rebenta tot allò que som, tot allò pel que lluitem, totes les nostres creences. Aquell moment en que simplement desapareixem. Aquell tall, aquella ferida, aquella flama destructora, aquell fred creador. Tot. És en el canvi que radica l'esperança; i en l'esperança radica la transformació més extrema.

Hi ha moments en els que aprendràs, i serà evident, que les persones venen i se'n van. És la teva feina, el teu deure, no aferrar-te a elles. És en el cor del Univers on es troba I'Adéu, en el cor de l'ésser humà, la mà on aferrar-se. En el canvi està l'esperança. Arrisca't.