dimarts, 15 de maig de 2012

El cantó fosc de la lluna.

La realidad objetiva acaba de evaporarse. - Werner Karl Heisenberg



Cinc continents, masses inimaginables d'aigua, quantitats infinites d'hidrogen, vida, intel·ligència, realitat?

Des de temps immemorables, el plantejament de realitat: de l'existència d'aquesta, ha estat posat en debat en nombroses ocasions: des de les ombres xineses de Plató fins a la més crua teoria de cordes, que posa en dubte els fonaments de la matèria i l'energia, de la física. Veure'ns com a resultat i conseqüència de vibracions pot resultar ésser un cop dur als fonaments de l'absolut, de la concepció total i cultural que l'ésser humà s'ha format al llarg de milers anys d'aprenentatge. Però bé, d'això és tracta, d'adaptar-nos; la visió que tenim de l'Univers: de nosaltres mateixos, canvia, i en això es basa l'evolució: en l'eliminació de sistemes obsolets, i l'acceptació de teories i perspectives que siguin considerades com a certes, tot i que de fet, no ho siguin mai del tot.

I de la mateixa manera que succeeix en les ciències universals, basades en l'existència empírica i tangible; en les ciències de l'ànima, la realitat intenta ser desxifrada i compresa per el més profund del nostre ésser, que constantment és i viu enganyat; es regeix per unes normes que intenten englobar les unes a les altres i tendeixen a la simplificació, a la unificació màxima.  El cert, però, és que aquestes no duren centenars d'anys, ni són universals, tampoc tenen milers de símbols que s'escapen de la comprensió bàsica, ni tant sols es poden aplicar per analogia en realitats similars. Doncs són lleis, ideals, idees, canviants i progressives, que es volatilitzen amb la mateixa facilitat que es creen, són la raó del nostre caminar, de la nostra angoixa i del nostre somriure; són els filtres amb els quals som capaços de mirar, i veure.

 El problema? Bé, de forma oposada al que succeeix amb la teoria de la relativitat, la llei de Hubble, la llei metafísica de la vibració o qualsevol de les set lleis universals que enuncien regir la realitat externa a l'ésser humà, l'Univers espiritual, interior, presenta característiques caduques, i es regeix per lleis específiques que canvien segons aspectes tant petits com l'angle de visió, la força de voluntat, la freqüència cardíaca o la temperatura de fusió de l'ànima. Així, a mesura que l'ésser humà canvia, també ho fan els seus principis, i amb ells, els seus teoremes instantanis.

Així, d'alguna manera, el que veu l'ésser humà no és res més que la realitat externa conduïda i governada per les lleis internes: del més profund de nosaltres mateixos. Un plantejament subjectiu, el qual s'aproparia al seu origen si realment fóssim capaços de superposar totes i cadascunes de les làmines personals de percepció universal, que existeixen i han existit des del mateix vèrtex de l'existència. Tot i així, si fóssim capaços de veure el món tal i com és, en la seva essència, el sol fet de posar-li forma, derivaria a una altra visió contaminada per nosaltres mateixos. Podríem dir doncs, inequívocament, que mai serem capaços de veure cap altra realitat més que la anàloga a la que existeix al nostre interior.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada