divendres, 11 de maig de 2012

Calma perpètua

No hi ha res més patètic que oblidar la dignitat. Sóc un Tintin sense Milú.

Dius veure la vida a a través d'uns ulls cristal·lins,  lliure de colorants, lliure de qualsevol tipus d'edulcorant que li doni el gust desitjat. Jo no crec en la vida perfecta, en l'existència lliure de problemes, en la felicitat extrema i eterna. Però, bé, si crec en el viure humà, en la capacitat que posseïm d'aixecar els ulls i veure les estrelles per sobre d'un món que poc a poc es trenca. Tinc l'esperança posada en un futur, i el cor i els ulls en l'avui, en aquell algú, que espero no tardi a presentar-se. Veient el camí forjat pel passat, i traient-hi les pedres que certament m'han fet, i em fan mal, intento, intento, i intento, avançar. 

El que precedeixi a la tempesta és el més terrible de la calma. Un malson que mai acaba, del qual he obert els ulls però em nego a despertar. Creus ser feliç quan vius en una mentida, però bé, suposo que el més important, és ser-ne conscient i somriure a través d'aquest prisma. Saber que hi ha ocells que venen, només, per ensenyar-te a volar. 

Suposo que arriba un moment en el que simplement et perds, el camí es bifurca i tries aquella opció fosca i fúnebre de la qual només en coneixes la llum blanca del final. Però és la capacitat de perdre'ns el que ens fa valorar el retrobament. De la mateixa manera que és la soledat el que ens fa veure l'or de la companyia. 

No crec en finals feliços, ni en relacions eternes, no vull res que em lligui a la terra ni em mantingui sostingut dalt al cel: una vida nòmada, sense enllaços permanents, amb l'únic i ferm pilar, l'únic vincle d'una mà, d'una mirada, d'uns ulls, els quals miri, i pugui veure l'Univers. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada