dissabte, 26 de maig del 2012

Lightning crashes...





I ja m'és igual el que li passi a aquest món, que s'esfondri sota les seves mentides, que cremi amb la flama del seu egoisme, que s'ofegui en els seus propis laments, que mori, de fet, ja m'és igual.

Te n'adones de qui hi ha al teu costat quan el Sol s'amaga rere les muntanyes del dubte, quan la més densa foscor s'instal·la a cada cantonada de la teva ànima. És trist, però és així, i només aquella llum capaç de travessar l'absència d'ella mateixa, només aquell raig d'esperança et mereix en la teva totalitat.

Doncs... Quants cops amb la disfressa d'una llum cegadora, aquells que volen brillar apaguen la nostra pròpia irradiació? Quants cops a costa de tancar-nos els ulls ens fan veure tot allò que volen? Quants?

Molts, més dels necessaris, excessius... Masses... Però han valgut la pena. Per què? Doncs tenir la certesa, que hi ha algú que serà sempre al teu costat, algú les paraules del qual són de l'acer més massís, més etern;  algú que dia rere dia, et demostra que és allà, que de fet, ho ha estat sempre, i ho serà.  Això val totes les llàgrimes, totes les promeses vessades, tots els somriures fosos, totes les cremades a l'ànima que pots arribar a patir. Ho val tot, i ho valdrà sempre.

No crec en l'eternitat d'allò que es veu, tot el que es pot arribar a tocar amb la mà, tot allò que t'acaricia i et trenca.... S'acaba: té data de caducitat.  És en l'essència de les coses en que recau la seva immortalitat, és en el cor de l'Univers on roman el primer i l'últim alè de vida. Doncs hi ha realitats que viuran per sempre, de la mateixa manera que tota història tindrà un lloc a l'eternitat tot i que es cremin les pàgines que li donen vida, les memòries que la conserven o l'emoció que algun cop va ser el seu oxigen. Doncs només si ho creiem, així serà. Tot ha estat escrit, dit, compost i traduït al paper, a les cordes vocals... Però de fet, en això ens basem; en transformar, en transcriure, allò que es troba a llocs on tot deixa de tenir sentit, a una realitat material, finida: mortal.

Agraeixo a totes les persones que m'han endurit la pell, que han aclarit els meus ulls, que han millorat el meu tacte, que m'han regalat la vista, més profunda, més sincera.

Però bé, hi ha meravelles, no persones, amb les que sempre estaràs en deute, i és així, perquè el deute mai ha començat, i en aquesta paradoxa de la balança sobre la balança, és on recau l'eternitat de tota relació, doncs només som dos peons que encarnen quelcom superior, dues corxeres somrient a un pentagrama, a una melodia, a la música, a la vida.




1 comentari:

  1. i jo, em quedaré aquí, quieta. al teu costat, i d'aquí no marxaré mai, doncs no hi ha cap altre lloc on desitji més estar. t'estimo

    ResponElimina