dimarts, 22 de maig de 2012

Infinit, i més enllà.

Trenta-dues dents, en renglera; reflectint la llum del dia, blau, sense cap ni un núvol. El sol li acaricia la pell bronzejada, marcada pels anys. Els llavis, desgastats, esbossen un somriure dirigit al no-res. Les onades, trenquen a les seves oïdes i arrosseguen amb elles secrets que mai més ningú podrà sentir.

Els seus ossos, ja entumits, fan posat d'aixecar-se, i poc a poc ho van fent. Alça el cap, i dirigeix els ulls cap el Sol; ja fa temps que no hi veu del tot, però aquella esfera brillant, ardent, és de les poques coses que sense prometre-li res, sempre ha estat allà.

Descalç, la sorra se li escola per entre els dits dels peus, l'escalfa. Aquells diminuts: gairebé incorporis rocs de pedra, li recorden, recorden al seu cos, que encara posseeix un últim alè de vida, que encara posseeix temps, temps per canviar el món.

L'aigua comença a submergir-lo, primer fa desaparèixer l'escalfor, però poc a poc el va omplint de calma; el va ofegant a base de pau. Veu el reflex de tot, de l'absolut, sobre un mar llis, de primera hora del matí. Una suau brisa li regira els cabells. I una parella de llàgrimes dolces s'escapen dels seus ulls, les assaboreix i, un altre cop, somriu. Envia els ulls cap amunt, deixant el mirall del mar de banda. Xiuxiueja:

 "Estic arribant." 

I tot s'aclareix, el Sol brilla amb més força, però no fa fred, tampoc calor. Un somriure. Un retrobament. Amor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada