dilluns, 28 de maig de 2012

Així un núvol es fon





Així un núvol es fon i deixa el cel més blau.
Així una fulla pensa que es fa lliure quan cau,
i s'apaga aquest vespre tan lent i tan segur,
sobre els camps, pels camins on ja no va ningú.
Així en la fosca es perd el pas del vagabund.
          Déu meu ja estic a apunt.
Ja vençut, però encara sota el meu estandard.


Màrius Torres


Paraules d'or, somriures de plata, creus somniar sense mirar, i sense mirar simplement, et pares...

Voldrem canviar, fer de la nostra vida, de la nostra més profunda i subjectiva realitat, un lloc menys hostil; canviar les crineres del vent i del raig pel suau pas de les carícies del Sol, de la brisa, de la mar. 

La por ens tira enrere, és el nostre efecte limitant; allò que ens para els peus; aquell fred que sense donar-nos temps a respirar, a mirar, ens lliga a terra, i ens hi solda com si fóssim d'estany. Som nosaltres qui decidim asseure'ns de braços creuats o, per d'altra banda, lluitar i dur a terme el que el nostre cor ens mana que fem, sempre que el sapiguem escoltar amb la suficient atenció.

Doncs no hi ha por sense valentia, de la mateixa manera que no és valent qui no la pateix, sinó aquell que la sap superar, aquell que la derrota i la deixa dessagnar al terra de marbre, cosit d'esquerdes, que conforma la vida. El primer pas, així doncs, per començar a caminar és la  valentia; la pèrdua de la por a perdre, la por a canviar, la por a patir, la por.

La vida canvia per sí sola, però ets tu qui la condueix, així que no esperis que ningú agafi les rendes per tu, viu, decideix i arrisca't, al cap i a la fi, qui haurà de viure les conseqüències de les teves accions ets tu, i només tu. 


Si ya sabes lo que tienes que hacer y no lo haces entonces estás peor que antes. - Confuci

Recondueix, canvia d'aires, no deixis que la vida s'adormi a l'ombra del teu caminar. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada