Que cap ocell trenqui l'harmonia del seu cant

Las cosas no se dicen, se hacen, porque al hacerlas se dicen solas.  -  Woody Allen

El problema és el record, el dolor, la reticència,  la increïble capacitat de l'ésser humà a tancar-se: a mantenir-se en una cuirassa: sacrificant la llibertat, però assumint, que ja no ens tornaran a fer mal. Que no tornarem a sentir un dolor tan profund, i oblidem, però, que no hi ha res més profund en l'home que la seva pell.  El problema no és funcional: el cor batega, hi ha milers de connexions sinàptiques per segon, riem si res ens fa gràcia, i mirem a allò que ens crida l'atenció. El preocupant no és això. I és que poc a poc la nostre pell es va endurint i l'escut de titani del que ens havíem recobert s'integra a l'ànima, i ens fa insensible als cops, però també a les carícies. Tractem a les persones amb guants, i d'alguna manera rebem, sent incapaços de donar res a canvi. Ens deixen d'importar les batalles internes d'aquells que ens estimen, sent només capaços de concentrar-nos en la seva carcassa, la part inofensiva, lliure de pólvora, no explosiva. Doncs és quan deixes l'ànima nua que ets més vulnerable, i és per això que l'ésser humà ho fa en rares ocasions. Ens agrada la seguretat del no sentir, i aquest és el problema. El no ser capaç de sentir, l'escut de titani, que ens estimin, i no ser capaç d'estimar.