Vida en construcció

Sólo necesitas en tu vida aquél que te demuestre que te necesita en la suya.

Passa  a passa, fem el nostre camí, sense mirar el terra, sense mirar els peus, sempre cap endavant, observant a aquelles persones que ens acompanyen, que ens guien, ens somriuen; fem un acte de fe al deixar de mirar-nos a nosaltres mateixos i posar els ulls de forma perenne a aquells que creiem que ens acompanyaran fins al final. Però tot sovint, ens oblidem de mirar el camí, a les cames, que sense queixar-se ens arrosseguen, allò que sempre hi és, però mai està.

És quan ens adonem de la presència del que realment és important, quan la llum deixa de ser el tram a recórrer, quan deixa d'il·luminar tot allò que ens manca, tot allò que desitgem i anhelem, és aleshores, i només així,  que veiem el necessari, el vital, pel que val la pena viure, sacrificar-se, patir, sagnar, trepitjar vidre descalç.


Millor patir, que no sentir res, però... Realment es pot no sentir res? Sempre tenim cartes a jugar, un as sota la màniga, una persona que et pot fer servir un univers sencer. Només cal buscar, a aquells llocs que ja has trepitjat, la terra seca que havies deixat enrere, només cal tornar a posar aigua, a indrets on semblava que no hi brotaria res mai més.

Jo he vist el meu camí, i he decidit no posar la pell sobre filferro, sobre roses que tot i la seva bellesa m'esquincen la carn, per després obligar-me a somriure mentre les llàgrimes cauen sobre les meves pròpies ferides. No estic disposat a deixar un rastre de sal, llimona i tristesa allà on passi, així que he tapat la llum final cegadora, fluorescent, i continuo escrivint, a llum d'espelma, veient el necessari, veient tot allò que estimo, i m'estima en retorn.