Creus que la felicitat ve donada per la quantitat d'or que la teva butxaca pot arribar a posseir, que l'esperança és una qüestió d'estadística, i la fe, de probabilitat. Penses tot allò que ja han establert com a correcte, somrius a allò que t'han exhortat a somriure. Camines, i sense cap objectiu respires, mirant sense veure, existint sense viure.
Ets incapaç de veure la simfonia dels arbres, els versos de l'aigua, els llavis de la lluna i el cabell platejat de la mar. Vols rebre, i ets incapaç de ni tant sols donar a canvi. Vols, vols i vols. Més diners, més salut, més amics, més somriures. T'oblides, i erres d'arrogant, doncs has oblidat per complet l'essència del que és viure. A cas t'has molestat a somriure als demés? A estimar-los? A estimar la terra que dia rere dia et sustenta? A creure en aquells que sense que la foscor els aturi miren i estimen a través de tu? No es tracta de conformar-se, ni de quedar-se estàtic amb allò que no ens omple, però ens fa sentir calor en un món fred i buit. Viure té la base en l'arriscar-se, en caminar sobre la neu d'un lloc sense compassió, sabent i sent conscient de la possibilitat de fallar al trobar el camí. El tenir la continua flama a dins que ens diu que tard o d'hora el trobarem: ens trobarem, i després d'estar perduts en nosaltres mateixos, podrem veure a través del caos, trobarem un sentit a lloc on estem, i sense que res canviï, simplement somriurem. No és tracta de buscar el perquè a les coses, ni de buscar l'ordre a l'infinit. No malgastis el temps que se t'ha donat intentant resoldre interrogants que mai ningú ha plantejat. Viu, contesta a les preguntes que tu mateix t'has formulat, si has pogut fer-ho, és perquè en el fons, en saps la resposta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada