diumenge, 22 d’abril de 2012

Fènix



Per què si no estàs obert a canviar,  vols que els demés canviïn? L'existència és un continu progrés: res és estàtic i tot es mou cap a l'infinit. Vols que el món s'adapti a tu, en lloc d'adaptar-te tu al món. És més fàcil creure que tothom està equivocat que no pas admetre que ets tu qui camina errat. És canviar, progressar, evolucionar, metamorfosar-se un camí que ens porta al que no som? O és el carrer d'aquest profund desarrelament a nosaltres mateixos, el que, irònicament, ens fa autocompletar-nos? Has de tenir uns pilars, unes bigues a la vida: unes crosses amb i per les quals poder prosseguir. La resta: la roba que vesteixes, el pentinat que portes, tot, pot canviar; és subjecte a destruir-se, per a renéixer de les brases. Però com vols tornar a començar sense ni tan sols haver-te cremat? És fàcil entendre el canvi, és difícil veure'l, apreciar-lo, i encara més: produir-lo. Perquè per a provocar una modificació al més profund de nosaltres mateixos és necessària una destrucció prima, un dolor intens, la anihilació d'allò que estem disposats a perdre. No es pot construir una casa sobre d'una altra sense cap temor a que la darrera s'esfondri.  És necessari perdre, per a saber què és guanyar. De la mateixa manera que és necessari saber esborrar, per a poder tornar a escriure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada