dijous, 26 d’abril del 2012

El remei que es fa verí

És un somriure el que em desperta
Un sospir, el meu delit
I són dos ulls que no m'observen 
Tot allò que em fa patir. 

És una ànima que es passeja
Un desig sense complir
Tot el que vull, que amb mi no resta
El sol dormit, mort, vivint.

És la set de qui no pot beure
Les llàgrimes d'un serafí
Aquells que corren, sense pressa
Colors de gris, amor afí.

Vols el cel amb els peus a terra
Poder escriure el teu destí
Creus volar, ni tant sols t'aixeques
És així, ho vols sentir?

Doncs ets el mal que a mi em turmenta, i el remei que es fa verí
Vull seguir, ningú em contesta, és el viure...és així?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada