dijous, 12 d’abril de 2012

Cremiofobia

El meu dolor, és el teu.

Vaig saltar del llit, posant en contacte la pell amb el terra de marbre del que estava fet la meva habitació, la resta del sòl de la casa era fet de parquet. Vaig desplaçar-me somnolent pels passadissos de la casa: no veia res, però sabia per on anava. No creia en els esperits, ni en les malediccions, però aquelles quatre parets, les bigues del sostre, l'armari de roure, el mirall incrustat en plata, el perfum a naftalina i ginesta, tot, es mesclava resultant una atmosfera freda i llunyana, com una carretera coneguda, governada per la més espessa boira. Saps que l'has conegut, que mai t'ha fallat, però algun detall t'hi fa treure la confiança que durant tant temps li has conferit. 

La llum de la cuina era fosa, vaig encendre una llum de peu per a veure'm, juntament amb els primers raigs de sol vaig aconseguir fer d'aquell lloc un descans per a la foscor de la casa. L'aleteig d'un insecte i el posterior impacte d'aquest contra el meu pit va despertar el batec del meu cor, que com una fera acabada de despertar, rugia a la zona inferior de l'orella, com un rellotge amb pressa, si el temps, pot tenir-ne. 

No vaig veure la sang fins més tard, posant-me el jersei que la meva germana m'havia regalat per Nadal tres anys enrere, al principi era un raig prim com un fil de niló, però s'anava eixamplant a mesura que avançava cap al saló, el camí hepàtic avançava ampliant-se i aprimant-se per sobre de la fusta, em trobava més despert que mai, semblava no acabar mai. Vaig arribar a l'habitació de convidats, des que l'antiga propietària havia marxat només una persona l'havia fet servir... el camí roig finalitzava donant cercles, creant una espiral que simulava la closca d'un cargol, al seu centre, una nota; vaig trepitjar el rastre per collir-la del terra:

Realment avui em fas mal, però demà seràs només un record.

La fusta va grinyolar. Una passa. Massa tard. Marbre. Foscor. Silenci.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada