Ens hauríem de sentir orgullosos d'arrossegar-nos per camins ja traçats? D'anar, venir, caminar i avançar al mateix ritme que ho fan els demés? Bé, d'oportunitats només n'hi ha una, és cosa teva si vols experimentar: si vols viure, o morir la vida. Mai és massa tard per començar a ser tu mateix, per a poc a poc, despullar-te de tots els prejudicis, de tot l'embolcall de seda en que la societat, en que nosaltres mateixos, ens hem sumís. Per a començar a preocupar-nos de nosaltres mateixos, del que nosaltres pensem, de la nostra forma de ser, de comportar-nos, de callar-nos; de començar a fer cas omís del que pensin els de més; a la fi, qui haurà de viure amb tu per a sempre, passi el que passi, no és ni més ni menys que aquell qui mires al mirall al despertar un nou dia.
Demano perdó per haver caigut a la tomba de tot el mediocre, per haver intentat agradar a tothom qui em trobava, per haver renunciat a tot allò que em feia especial, diferent: per haver esborrat del meu rostre les lletres que em definien com a persona, com a ésser. Sento, des del més profund de l'ànima haver caigut al terra, per a arrossegar-me com una persona més, per a tenir una vida més fàcil, a costa de simplificar la complexitat de la diferència que feia única l'experiència de viure. Tot allò que m'allunyava de la resta, però m'apropava a mi, al Sol, a la llum de les estrelles, a la soledat del desert, a la muntanya més alta, a la fossa més profunda. Crec haver comprès com tornar a caminar, no enrere, però si en diferent direcció. Vull aprendre, vull progressar, però no com em manen aquells qui fustiguen a la humanitat per a que els estiri el carro, i segueixi el camí que ells volen prendre. He tingut prou comoditat al camí de pedra, ara busco gespa, aire i un lloc on seure, escriure, i pensar. Vull ser feliç, i no estic disposat a sacrificar res, absolutament res ni meu, ni de mi, per a ser-ho.
Pablo Neruda
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada