dijous, 12 d’abril de 2012

Contracorrent

Tots ens hauríem de plantejar, en algun moment, si ens estem movent per on realment ens volem moure, si tenim la força de seguir creient, seguir somniant, de la mateixa manera que ho fem dia rere dia; si no ens pesa la vida que portem, si no necessitem canviar alguna cosa que coixeja. Si sentim la crida de la rutina.

Ens hauríem de sentir orgullosos d'arrossegar-nos per camins ja traçats? D'anar, venir, caminar i avançar al mateix ritme que ho fan els demés? Bé, d'oportunitats només n'hi ha una, és cosa teva si vols experimentar: si vols viure, o morir la vida. Mai és massa tard per començar a ser tu mateix, per a poc a poc, despullar-te de tots els prejudicis, de tot l'embolcall de seda en que la societat, en que nosaltres mateixos, ens hem sumís. Per a començar a preocupar-nos de nosaltres mateixos, del que nosaltres pensem, de la nostra forma de ser, de comportar-nos, de callar-nos; de començar a fer cas omís del que pensin els de més; a la fi, qui haurà de viure amb tu per a sempre, passi el que passi, no és ni més ni menys que aquell qui mires al mirall al despertar un nou dia.

Demano perdó per haver caigut a la tomba de tot el mediocre, per haver intentat agradar a tothom qui em trobava, per haver renunciat a tot allò que em feia especial, diferent: per haver esborrat del meu rostre les lletres que em definien com a persona, com a ésser. Sento, des del més profund de l'ànima haver caigut al terra, per a arrossegar-me com una persona més, per a tenir una vida més fàcil, a costa de simplificar la complexitat de la diferència que feia única l'experiència de viure. Tot allò que m'allunyava de la resta, però m'apropava a mi, al Sol, a la llum de les estrelles, a la soledat del desert, a la muntanya més alta, a la fossa més profunda. Crec haver comprès com tornar a caminar, no enrere, però si en diferent direcció. Vull aprendre, vull progressar, però no com em manen aquells qui fustiguen a la humanitat per a que els estiri el carro, i segueixi el camí que ells volen prendre. He tingut prou comoditat al camí de pedra, ara busco gespa, aire i un lloc on seure, escriure, i pensar. Vull ser feliç, i no estic disposat a sacrificar res, absolutament res ni meu, ni de mi,  per a ser-ho.  

Algún día en cualquier parte, en cualquier lugar indefectiblemente te encontrarás a ti mismo, y ésa, sólo ésa, puede ser la más feliz o la más amarga de tus horas.
Pablo Neruda

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada