divendres, 13 d’abril del 2012

Cabal



Diuen, que veure a algú d'una forma idealitzada no et pot portar més que problemes... és cert.

Creus que una persona és Déu, quan en realitat no és més que escòria, això sí, disfressada de vestimentes cares, de màscares que enlluernen, de capes i safirs. Però l'aparença, les paraules buides, no són més que una forma d'amagar les mancances reals de cadascú, les mancances a la moral, a l'ètica, a l'hora de tractar a les persones, d'estimar-les, de donar res, a canvi de tot el que es rep. 

Fregues les ulleres que durant tant de temps havies usat com a guia, i veus la pols que es situa sobre els seus vidres, les neteges, i de cop, ho veus tot més clar. Com si de cop la llum del soterrani més fosc s'hagués dèbilment encès. Veus, que de la mateixa forma que es fa amb els cabals dels rius, havies desviat tota la teva atenció a un únic pantà, per deixar d'altres secs, irreparables, i morts per a sempre; amb d'altres, però, ets a temps de reconduir l'amor necessari, i poc a poc veus com a costa de buidar aigües innecessaries i fatals, pots omplir-ne d'altres que et fan créixer com a persona, com a ésser humà capaç d'estimar, i ser estimat en retorn. 

Sigues tu mateix, sigues conscient de les mil i unes estrelles que t'il·luminen quan la foscor cau a la teva vida, i recorda-les, per il·luminar-les quan elles, algun dia, s'apaguin. Ignora tot allò que quan més al fons et trobaves et ruixava aigua per a que t'ofeguessis, algun dia, la marea de la lluna se'ls emportarà. 

I recorda i tingues present, "Nunca dudes de las cosas que pasan en la oscuridad, que hasta tu sombra te abandona. Estas completamente solo ante lo desconocido". 

Somriu, dóna una passa al desconegut, i agraeix aquelles mans que t'acompanyin en aquesta travessia, no caldrà res més. Gaudeix. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada