T'ofegues, t'ofegues en tu mateix, en els teus pensaments, en les teves emocions, en les teves idees. El flux del ser t'enfonsa, et llança brutalment cap a baix, i sense compassió et manté allà: i així desapareixes, et buides, et recobreixes gradualment amb metall, plata i titani: insensible, sense vida: mort.
Suposo que la qüestió és queixar-nos: morir pel que no tenim, enfonsar-nos pel que ens agradaria aconseguir, i cegar-nos davant d'allò que ja posseïm. Però el fet és que la conformitat no porta a la felicitat, sinó que la felicitat porta a aquesta. Adaptar-nos davant d'allò que no ens fa realment persones és l'acte més gran d'odi a un mateix que algú pot arribar a fer-se. Creure que gradualment serem millors i viurem més bé amb allò que ja tenim, ens porta a no arribar a creuar mai les metes, als finals de carrera, que la vida, que l'existència, que el nostre propi subconscient ens imposa. És per això que és cosa nostra canviar, progressar, i així créixer. No arribarem en lloc conformant-nos: la democràcia, els drets humans, sindicats, justícia, etcètera, no es van aconseguir amb la conformitat dels sistemes d'aleshores, van ser assolits amb la lluita, amb la sang, amb la pèrdua, i fins i tot, amb la mort. Per a canviar, per a ser feliços, per a arribar a ser el que volem ser, cal estar disposats a fer sacrificis, cal estar disposats a perdre, perquè així i només així, es pot arribar a guanyar: en felicitat, en pau, en tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada