dissabte, 18 de febrer de 2012

Remar

Tots creiem ser perfectes, tenir la raó absoluta; ser omnipresents, omnipotents i omniscients. Sortosament no ho sabem tot, no sabem què fem, qui som, per què som qui som, per què fem el què fem, pensem el què pensem o creiem el que creiem. Certament, això és fantàstic; més que fantàstic. Ser petit, ser insignificant; la incapacitat de comprendre-ho tot; és el que ens fa ser perfectes, coneixedors de tots i cadascun dels secrets de la Terra, Univers i Ànima. Doncs el fet és que tot i tothom conté totes les respostes, totes les solucions a qualsevol enigma; doncs formem part d'ells i dels seus misteris; el problema és no saber veure'ls amb els ulls que volem; sinó amb els que ens han donat.

Podràs creure durant tota la teva existència això o allò, però el fet és que a ningú li interessa el què creguis o consideris la vida com a tal, el fet és que has de viure per a tu, segons les teves pròpies regles de joc, segons els teus daus i les teves fitxes; tenim massa poc temps com per anar jugant amb escacs, dames, i normes de partides ja jugades, tenim un temps limitat, aprofitem-lo com nosaltres creguem que l'hem d'aprofitar, troba a gent que de veritat vulgui jugar amb tu, i no contra tu, que t'estimi tal i com ets, sense cap ni un canvi, el teu jo al cent per cent; no deixis que res ni ningú canviï la teva bellesa interior, la teva ànima; doncs de fet, és la única cosa que romandrà per a sempre, fins el dia que tot s'acabi; fins el dia que tot es converteixi en records, en passat, quan el present s'esfondri per a sempre en les runes d'un futur inexistent. 

Estic agraït d'haver trobat durant el meu curt recorregut vital, a gent per la que val la pena lluitar, que batallarà per mi sense que ni tant sols els hi ho demani. Però encara ho estic més a la vida, a l'existència, per a donar-me la ocasió de comprovar que de fet, encara em queda molt per a conèixer; doncs no seria exagerar que durant aquests últims dies he entès, he començat a comprendre, i m'ha agradat el adonar-me'n del que potser és un dels trencaclosques més difícils que se m'ha posat al davant; sense principi, sense final, però potser és això el que fa que sigui un enigma, que no s'apagui la curiositat de conèixer, de sorprendre'm segon rere segon; que per molt que vulgui; no em rendeixo a solucionar-lo. I de la mateixa manera que ho fem amb la vida, vull continuar lluitant per a esbrinar que hi ha al final. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada