Mirall

Creus que ho tens tot fins que desapareix, sí, desapareix; tot es volatilitza, es torna en res en un moment o altre de la seva existència: ho fa l'aigua, les persones, i les emocions que sentim; tot d'una s'esborren, ens anul·lem per a no tornar. Tot té un límit, tot té una ralla a no creuar, que si violem, canvia la seva essència, la seva estructura: es transforma per a sempre. Són lleis universals que es poden aplicar a tot, des de la més petita gota d'aigua, que al imposar-hi el cos aparentment eteri d'una flama s'evapora per romandre a l'aire, fins a la més complexa de les persones, fins a l'ésser humà menys humà de la creació; tot es regeix per senzilles normes que cal seguir, i d'aquesta manera entendre i encaixar en una societat líquida i canviant, que s'adapta al cos de la revolució, del fugaç poder, i dels traïdors i absurds diners. Quan es troben excepcions es tendeix a eliminar-les, a fer-les desaparèixer, a destruir el seu jo, les seves raons per a viure, tot pel que donar tot allò que tenim o perdre l'únic que no ens poden prendre.


Ens creiem forts, únics i especials, però la realitat és que no ho som, doncs aquest senzill fet ja ens lliga i ens fa a tots iguals, ens encadena a l'ordinari, a la brutícia i a la foscor, a tot allò que ens fa ser humans: a la supèrbia, el dolor la creença de que hi ha quelcom per sobre de nosaltres, el no saber acceptar que estem sols, el sadomassoquisme permanent de la moral i la pressió social; potser ens podrem enganyar, però l'engany consisteix en l'enterrament d'una veritat, que des dels orígens d'aquest dominus genus es manté sepultada al més profund abisme de la Terra, a les cavernes del dèbil, fràgil i bategant cor del planeta.

Potser és hora de deixar de buscar formes a les estrelles, i guiar-nos per la seva llum.

Post Scriptum: