Camins, que ara s'esvaeixen.

Sé que no li trobaràs raons, que ho trobaràs propi d'una persona amb problemes mentals, que delira i busca cridar l'atenció d'altres, ho comprenc, és possible que jo també ho fes si se'm presentés la ocasió, però el fet és que he decidit posar fre a l'addicció que comences a ser per a mi, ho sento, si no ho faig ara, sé que mai ho faré; i no estic disposat a viure dins un conte de fades, d'al·lucinacions i fantasies que creen el reflex dels teus ulls. No és culpa teva, i això em sap greu, em fa mal pensar en el que passarà, però tinc l'esperança que algun dia entendràs tota aquesta merda i encaixaràs les peces que sembles tan fixat a no veure.

Sento que en això no tinguis dret a decidir,  i també sento asfixiar poc a poc l'ínfim camí que he recorregut; però avui el més important és la meva felicitat, i ja no posseeixo les forces d'avançar per un camí imaginari, que no podré recórrer mai. És per això que va sent hora de dir adéu a tot allò que veia  en tu; que t'elevava, que et pujava a les esferes divines; ho sento, però va sent hora de baixar-te a la Terra, de veure fins a quin punt això és unidireccional. Ho sento, però no ho sento per tu, perquè sé i estic segur de la teva futura passivitat respecte a això,  així, que per primer cop, ho sento per mi. Ho sento per tot el que perdo, pel fet de  perdre quelcom que, bé, no tenia. 

"Si vuelve ese amor es tuyo y si no vuelve nunca fue tuyo."