Confessions d'un cor abatut

Saps, començo a creure que això és impossible, que tot el que sento està malament; que hauria de posar-ho tot en una caixa hermètica i així asfixiar tots i cadascuns dels meus sentiments; cremar-los vius, fer que vegin tot el que sent la meva ànima cada cop que caic, que em faig mal, que trenco amb la realitat i somnio: que arribessin a apreciar la picor, l'escalfor insuportable, la olor a pell cremada que provoca una caiguda. Que, d'alguna manera, evitessin tot el dolor, tota l'agonia, tots els crits sufocats sota un somriure trencat.  Que m'entenguessin.  
Però... Per què enganyar-nos?...  Tot això és un desig: la dura realitat és que les emocions continuen traint-me en cadascun dels cops en que confio en elles: em fan aprendre, em fan créixer com a persona: no m'eviten situacions: m'ajuden a evitar-les, tot i que sigui a base de cops i renecs.


Creure en tot allò que et permeti tirar endavant, que et faci no mirar el que realment et fa mal, és com una droga: no soluciona el problema, però l'alleugera, el deixa en segon pla, en continu creixement, però obviat. Per això, una de les més comunes febleses humanes és no saber afrontar els problemes, no saber reconèixer els errors, creure que el temps ho arreglarà tot, tenir la fe que algun dia per l'acció divina dels fils d'una mà imaginària es  posarà fi als nostres problemes. La veritat, és que aquesta pràctica vindria a ser l'equivalent a  col·locar-se: a enganyar-se i disfressar qualsevol realitat que ens pugui mancar. Així, quan tenim un problema, el primer que hem de fer, sempre, és eliminar-lo: tallar-lo des del seu bon començament; afrontar-lo i enterrar-lo. És igual tot allò que tenim a perdre: la seva bellesa, tot: Un problema és com un tumor cancerigen: no deixa de créixer fins a treure't la vida. I, la veritat, és que ningú vol problemes.

Però el fet, és que estar així m'apaga, m'anul·la, m'esborra lentament. Fa del simple verb bategar un suplici, una tortura, un càstig per ser qui sóc, penso i crec. Però sé que no és qüestió de vida o de mort, doncs ja m'han intentat esborrar, ja m'han intentat anular lentament. Ja he experimentat l'horror del bategar i sóc immune a la tortura; i ho sento, però seré qui sóc, pensaré el que penso, i creure el que crec. Continuaré parlant amb aquells que crec que ho mereixen, i seguiré estimant a aquells que puguin donar el mateix que jo dono.

Crec que ja s'ha acabat el perdre el temps, el caminar sobre una sorra que no deixa petjades, l'elevar-te a un lloc que no és ni serà el teu. Ja no espero a ningú més, ho sento: espereu-me vosaltres.