diumenge, 8 de gener de 2012

Realitat

La realitat és dura, freda, pesada com el marbre. Ens colpeja dia rere dia: amb els seus palmells de granit trenca, destrossa i aniquila tota fantasia possible a la vida: ens deixa la soledat, la crueltat i la mort.
I és a raó d'això, la certesa del següent: i és que qualsevol alegria, somriure, bellesa o amor que puguem arribar a rebre o donar és un miracle, un tresor a ser conservat i admirat  fins al final de la nostre efímera existència. Doncs quan arribem a percebre un brot de fantasia al llibre que dia rere dia escrivim, és aleshores que hauríem de respirar fons i sentir-nos orgullosos; perquè la casualitat és un fenomen estrany i abstracte, que rarament es dóna al món tangible i material en el que vivim: així que la il·lusió centenària basada en que la vida és benèvola o cruel amb una persona o altra, és del tot, com entranya la paraula il·lusió: fictícia: doncs ens és lliurada exactament la mateixa essència vital que la que nosaltres donem, ni un gra d'amor més, ni una gota de felicitat menys. I és aquesta essència vital, aquest ho del qual ens parla la Llei Mística (Myoho), l'element en el que es  basa tot: des de la més insignificant gota d'aigua a la més revolucionaria idea que una ment pot arribar a somniar.  Tot posseeix ho, el problema es troba en que nosaltres siguem capaços de veure'l o no. Doncs de la mateixa manera que una persona a la que li manca qualsevol tipus de felicitat, és incapaç de veure aquesta en altres. Qualsevol ésser que sigui incapaç de trobar vida en totes les seves formes, pot arribar a veure foscor en llocs on la manifestació de la llum és màxima. I és per això que la humanitat ha arribat a realitzar, irònicament, actes inhumans contra sí mateixa: doncs és quan una persona perd els seus ideals, les seves idees, el seu pensament: és aleshores quan embogeix, i poc a poc es consumeix en sí mateixa, dins la seva pròpia bogeria, dins la seva pròpia realitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada