"(...) Debe compararse el mundo visible con la prisión subterránea, y la luz del fuego con la que ella queda iluminada, con el poder del sol; en cuanto a la subida al mundo superior y a la contemplación de sus maravillas, debes ver la ascensión del alma al mundo inteligible. (...) "
Plató
La República - Mite de la Caverna.
La vida, és el que fem d'ella; i és aquest concepte el qual ens porta a pensar, si realment Plató no tenia raó al dir que la realitat, no és res més que les ombres xineses d'un món ideal, del món somniat.
Que el planeta on habitem no és un lloc perfecte és sabut de forma sobrada per a aquells que pateixen la seva pròpia existència dia rere dia; per aquells que no troben l'alegria, o bé per aquells que no saben trobar-la.
Però el fet és el següent: i és que vivim on ens mereixem viure, doncs l'egoisme de la humanitat, i el fet que pugui mirar, però no veure, l'ha autoconduït a un estancament filosòfic i moral, en el qual perdurarà fins que siguem capaços d'aprendre. Prosseguirem amb el nostre camí quan deixem de mirar-nos els peus, de queixar-nos sobre el camí pel qual s'arrosseguen... Avançarem quan aprenguem a alçar els ulls i observem el firmament que s'erigeix sobre els nostres caps, i amb ell, la llum de les estrelles. És difícil apreciar que el què l'ésser humà veu són les ombres del món perfecte, però encara ho és més l'entendre que la nostra major proesa consisteix en saber interpretar aquesta realitat d'existència onírica a través de les seves ombres, poder-la somniar, i aleshores, poder-la assolir. Doncs el còmode és queixar-nos de la realitat, criticar-la, detestar-la des de la llunyania; però el progrés només s'assoleix canviant... intentant canviar: caminant cap a la foscor del desconegut; doncs és quan volem realitzar un somni quan les persones ens adonem de la nostra pròpia força, de la nostra llum, de la capacitat que tenim per a transformar les coses, per a transformar-nos a nosaltres mateixos, i per a transformar el món.
Però el fet és el següent: i és que vivim on ens mereixem viure, doncs l'egoisme de la humanitat, i el fet que pugui mirar, però no veure, l'ha autoconduït a un estancament filosòfic i moral, en el qual perdurarà fins que siguem capaços d'aprendre. Prosseguirem amb el nostre camí quan deixem de mirar-nos els peus, de queixar-nos sobre el camí pel qual s'arrosseguen... Avançarem quan aprenguem a alçar els ulls i observem el firmament que s'erigeix sobre els nostres caps, i amb ell, la llum de les estrelles. És difícil apreciar que el què l'ésser humà veu són les ombres del món perfecte, però encara ho és més l'entendre que la nostra major proesa consisteix en saber interpretar aquesta realitat d'existència onírica a través de les seves ombres, poder-la somniar, i aleshores, poder-la assolir. Doncs el còmode és queixar-nos de la realitat, criticar-la, detestar-la des de la llunyania; però el progrés només s'assoleix canviant... intentant canviar: caminant cap a la foscor del desconegut; doncs és quan volem realitzar un somni quan les persones ens adonem de la nostra pròpia força, de la nostra llum, de la capacitat que tenim per a transformar les coses, per a transformar-nos a nosaltres mateixos, i per a transformar el món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada