dimarts, 17 de gener de 2012

Vida

Vida, mort, reencarnació... paraules, conceptes: res. Què ens diferència als éssers humans dels animals? I de la resta d'éssers vius? Bé, la meva resposta no és del tot complexa, de fet, és extremadament simple: Res, absolutament res. Tots som iguals als ulls de l'univers: tots els nostres camins porten a la mateixa Roma: a la mateixa fantasia, a la mateixa realitat, al mateix tot;  al punt exacte el qual totes les cultures s'empenyen a posar nom: Paradís, Jannà, Sheol,  Nirvana, etc.. Per entendre'ns,  al punt d'intersecció d'origen, fi i camí.  El cert, és que no hi arribem  d'una forma material, sinó  espiritual. Per això, tot allò que posseeix vida no deixa de fer-ho mai, és un atribut perenne, doncs ni se'ns la atorga ni se'ns la pren, simplement li posem recipient, una carcassa: un cos. Així, quan aquesta ens abandona, o nosaltres  a ella, retorna al vertex purus, el qual no obeeix ni al temps, ni a l'espai; és un element, un concepte,  que només entenem quan somiem, o bé mitjançant el contacte directe amb les arts més pures: amb tot allò que ens commou, que ens toca l'ànima, que arriba a acariciar a la vida.   Així, la meva ferma creença es basa en que la vida, l'alè diví, l'espurna de la flama de l'anima, com a element de naturalesa aquosa, segueix un cicle semblant al de la seva anàloga terrenal, i d'aquesta manera es troba a tot arreu, però en varis estats: d'alguna manera l'essència vital, es troba en tres condicions, de tal i com ho fa l'aigua. L'estat fluid: és quan l'essència té la capacitat de fluir, o en altres paraules, quan es troba a la realitat material: llisca i cau, i  ho fa de la mateixa manera que els rius recorren els congosts més rosts, i les valls més profundes. Quan aquesta desemboca al mar és quan  retroba el búdic Nirvana,  l'orígen, el tot; allà es troba en el seu règim més pur, allà és quan la vida, irònicament és vida. Així, aquesta pot romandre en aquest punt de forma indefinida, fins que l'equilibri del tot, de l'Univers,  li diu que és el moment de tornar a fluir, de tornar a experimentar; i així, en el moment precís i perfecte, l'essència plou, i mulla a una realitat física, a una carcassa, a l'element que li feia falta. D'aquesta forma, i de manera indefinida el cicle es repeteix metafòricament, sense parar mai, sense que cap dimensió l'entorpeixi, de forma harmònica, estable i vital.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada