Caos

Respira, respira al buit, respira. Teixir distàncies, crear vincles. Treure't la pell, trencar les màscares. Per  què? Respostes complexes, difícils... Respostes? Tot és caos, un mar d'emocions, pensaments, somriures, idees, un oceà que colpeja sense pietat els espigons naturals del meu ser. Aigua, encara bo que tot és aigua. L'aigua dóna vida, a vegades, la treu; però canvia, erosiona, transforma...  aquí tot és estàtic, permanent: res es mou.  Per molt que frego les cordes no en surt cap nota, no les sento: tot és igual, immutable, estable... imperfecte. La rendició no és cap opció, lluito pel que vull, sempre ha estat així; però a cas és rendible batallar en una guerra que ja ha estat escrita? És necessari patir, sagnar i morir, per a dur a terme un projecte del qual ja coneixes el seu negre final? Val la pena sacrificar-se? No ho sé, i per això, allò que havia estat una illa ara s'erigeix com el més gran i destructiu dels volcans. Què vols? No ho sé. Què no vols? Tampoc. Però potser, aquella part que els romans anomenaven ego sí; doncs ego vol ser: allò que tu vols; i allò que no vols. Cadascuna de les teves paraules, cadascun dels sons que acaricien els teus llavis. Ocupar i omplir tots els racons del teu pensament, de la mateixa manera que tu ho fas amb el meu. Ser l'alè que tu ets per mi; ser allò que et desperta pels matins, que fa que de la vida un joc, una aventura, una recerca: que comença i acaba en el buit, i en el  que no és buit; en allò que no es pot tocar, però si sentir; en l'amor, en el negre dels teus ulls. En tu.