Charlotte Corday

 

 

Soterrats en la creença d'una vida per fascicles, per períodes delimitats en edats, grans sucessos, increïbles persones, meravellosos indrets. Enllaçats amb la gent, encadenats a la societat, impregnats pels moments. Sospir.

Però on acaba i on comença el fonament d'un mateix? On s'eleva l'essència i on troba fi la superficialitat? On, aquesta freqüència única que som nosaltres, és sense voler semblar? Quan?

Quan és el moment de viure sinó ara? On es troba la cúspide? Quin és el moment àlgid? Voluntat de saber el perquè de la doble infinitat dividida pel parietal i l'occipital. Enigmes que formen part de nosaltres, com les paraules, com la felicitat, com la tristesa, com les estrelles, com tot.

Tot és tot.

D'entre blocs de granit neix la més clara corrent d'aigua. Sincronia a l'horitzó; allò que neix i allò que mor, allò que viu: allò que és... que es fon. Som éssers destinats a l'error, a la més dubtosa subjectivitat, que camina sobre el sol del nostre planeta. Busquem sentit a allò que amb prou feines es manifesta, neguem el com d'allò que simplement s'evidencia per la seva existència. Avançem, ens movem, ens perdem, ens trobem. Errem a l'intuir l'error. Infinit.

Cremem amb l'única cosa que posseïm, cremem amb l'oxigen del temps, amb la condició dels limits, amb la creença dels contorns. Trenquem esquemes i sembrem problemes; dinamitem pensaments i sacrifiquem ideologies. Tranquil·litat, el soroll és una il·lusió, tot és tot, i seguim ofuscats per l' "és".  El gir d'un eix fonamental, la vibració d'una ona que ens conforma, que ens delimita, que ens defineix.

Seguim avançant pensant que trobarem el sentit, recorrent un camí tants cops traçat, buscant explicacions als núvols i escupint a allà on només hi ha ferro. Seguim pensant que existeix un bé i un mal, un centre i una perifèria. Seguim pensant que pensem i que aquest pensament és el correcte. Vivim buscant camins, camins que es dirigeixen cap el bell mig d'un mateix. Continuem intentant trobar el nucli de nosaltres mateixos, sense adonar-nos que al recórrer el camí: al crear-lo, estem construïnt aquest centre, l'aixequem i engendrem sense necessitat de bigues ni fonaments.

Vindrà un temps en que veurem que no hi ha limit que prevalgui sobre la totalitat, que l'únic límit que existeix és allò que nosaltres podem percebre. Despertarem de la ceguesa que és la incapacitat de veure, de dirigir la mirada, de controlar la mirada. Una immensa existència, eterna, ilimitada, entre els confins del temps.

ॐ

I ens parlen d'il·luminació, d'un espectacle de llums que poc té a veure amb fotons i foscor; d'una llum que poca gent ha vist, d'una felicitat que no té aquest nom, que no comporta patiment, una roda que deixa de girar: pau.

Doncs si bé la felicitat existeix, en la majoria dels seus casos porta un patiment implícit: no hi ha dia sense nit, no hi ha llum sense foscor. Tota felicitat té la tristesa com a moneda de canvi; gairebé tota. Res és gratuït, exceptuant potser "ser".

Però tot i això, tirem endavant, sacrificant-nos, acceptant el que sembla ser el comerç just de la vida. Tancant els ulls i assentint amb el cap. "És així". "Tirarem endavant tot i les pedres al camí.", "Farem força.". D'acord.

Però i si decidíssim tallar, sacrificar i sanejar tot allò que ens han ensenyat? Renunciar a tot el que comporta la dualitat felicitat-patiment, el gran esforç pel gran alliberament; només amb el moviment ets conscient de la cadena.

Infinits tipus de felicitat: aquella que prové de l’experiència, aquella que prové de les persones que ens rodegen, aquella que prové del simple fet d’existir, etc. I les seves pertinents absències: dolors, patiments.  Però... Absència d’existir? Tocat. Enfonsat.

Quedar-se amb l’única felicitat, amb l’únic anhel que no provoca patiment en la seva absència; gaudir del camí del mig amb tota la resta, simplement creure en ell. No abusar d'allò que pot desaparèixer i explotar, simplement explotar en ser, esborrar un ‘jo’ tants cops negat, explorar els seus límits i sobrepassar-los. Esclatar i distendre’s en allò que no té confins. Trobar la transparència... respirar i sentir com l’univers expira.



 

Kotel

Arriba el dia en el que veiem que res no és el que sembla i, que senzillament per això, tot és el que sembla... Que no hi ha torres subjectes amb pilars de sorra, construides d'intencions o de propòsits. Que allò que es veu és sempre fruit de la feina d'algú, de l'esforç, de la suor, de les  llàgrimes, de fragments de desitjos i de somnis, fruit del sacrifici, resultat de la inversió de temps i d'un mateix.

I això és la vida: una torre que creix cap amunt, agraïnt al cel, al sol...D'on ve. Feta de feina, de desitjos trencats, de desitjos realitzats, de somnis que de la nit al dia es van fer realitat. Són propòsits, són desitjos mai realitzats? La vida és un conjunt d'intencions?  No.  La vida no és el pla, la vida no és l'esbòs. La vida és l'edifici que s'erigeix amunt, la pedra que una sobre l'altre puja cap allà on volem arribar, que no és res més que aquell loc d'on venim... De la llum, de la perfecció.

Trenca amb tot allò que et manté estàtic. Crea. Crea la teva vida, viu-la. Esborra les pors, esborra tot allò que et limiti... L'únic límit es troba en tu mateix.

 

Inconsciència universal.

Obrim els ulls, trencant fronteres, deixant que tot allò que podrà arribar a ser entri, habiti i faci la seva en el palau ingovernable de la nostra ment, de nosaltres mateixos. Viure és un acte de fe. Viure és fe.

I cremem, cremem els records, exiliem tot allò que ha estat per allò que és ara. Error? Potser. Error? Après. L'eterna disculpa de no ser nosaltres mateixos... L'eterna recerca, l'etern desengany. Jo. El fonament. Jo. El principal error. Tot. Camí; tornada.

L'or del planeta no és sinó la vida. Univers, mar. La creença de quelcom superior: creença d'un elevat. Creient-nos massa grans, massa 'nosaltres' per arribar a comprendre la grandesa d'allò que conforma un tot inimaginable. Un tot que ens conforma, d'un tot que conformem.

Simple; radicalment simple. Esclaus d'unes normes que regulen només allò que nosaltres veiem, amos d'un món que només podem observar, d'un món al qual només ens podem adaptar, amos de nosaltres mateixos, res més. Amos...Esclaus del poder.

Doncs el cel cau com acer quan el mires, el més alt cim s'erigeix només al dirigir-hi el teu pensament, bales etèries amb destí al bell mig del centre de la realitat, al bell mig d'enlloc, al bell mig del no-res. Centre? Només existeix la perifèria. Tot és centre, tot és perifèria.

I obrim el nostre cor a la soledat i a la llum de la lluna, a l'aire d'entre les plomes d'aquell qui vola, entre els fils invisibles d'una mà que sembla voler atrapar vapor d'aigua. Sense saber que aquell qui vola som nosaltres, que la lluna, el mar, l'odi i l'amistat, tot és en cada batec, en cada aspiració. Increïblement infinits, infinitament infinits; busquem només allò que ens limita, allò que ens inclou al nostre propi punt de vista, allò que ens posa en òrbita en aquest sistema solar que és existir. Busquem ser un punt al mapa, sense adonar-nos que som en cadascuna de les seves coordenades, sense adonar-nos que som les coordenades.

En recerca de l'ampliació, de la expansió dels límits, de la desaparició d'aquests. Infinits; sempre.

 

Fugit.

Trencadís de substàncies que flueixen: creençes que només són records. Colors, infinits colors: blanc. Somriure. Realitat canviant que conflueix amb la vida, que s'hi ajunta, que convergeix amb ella. Sentir. Sentir que el tot es renova, que el vent bufa en direccions fins ara desconegudes, amb nous aires, amb noves olors, nou tot ell. Sentir l'alè de la felicitat a la teva pell, els seus dits recorrent els teus llavis, explosionar. Llum.

Tanca els ulls i mira la llum d'un sol que eclosiona rere un mantell d'aigua i sal: com t'il·lumina. Cel amunt, el plaer de viure, el privilegi de viure, viure. Sense preocupacions, sense voler entendre, simplement apreciant cadascun dels matissos, cadascun dels fugaços moments que ja moren, cadascun dels instants que pintem amb la llum de la mirada.

Simbiosis amb la resta de la humanitat, la més abstarcta, paradoxalment la més imperfecta, la més humana. Temps: un temps que s'esgota... Un temps infinitament limitat... El teu temps.

Just stop for a minute and smile.

Creences d'ahir, desitjos d'avui, penediments de demà. Cicle, cercle, corva. Manaments del cervell, suplici de l'ànima. Voluntat del pas següent, desig de la immanent permanència. Pàgina de quelcom que ha esdevingut història, de quelcom que ha esdevingut la tinta, el paper, l'essència. Revertir-ho, la voluntat de fer-ho. El següent esglaó, esperant que sigui el darrer.

Esperar

Com esperem, esperem i esperem. Que es faci de dia, que comencin les notícies, les paraules d'algú, accions d'algú altre. Milers d'instants perduts esperant, posant confiança. Res.

Paraules a l'aire, promeses a l'aigua... Esperar. Què és sinó evadir-nos? Enviar lluny part de nosaltres mateixos esperant un retorn. Esperant. Error?

Ara és el moment. Ara és. Disfruta i fes-ho de debò, la felicitat és quelcom que es comparteix però que només es troba al nostre interior. Res més.

Tot convergeix a la senzillesa, fins i tot allò més complex. Enfoca allò que vols veure, la resta desapareixerà. Quatre dies, aprofita'ls.

Ser el verb poder.

Hay dos grandes días en la vida de una persona: el día en que nace y el día en que descubre por qué.

William Barclay

I fem plans, construïm castells a l'aire, amb fonaments d'esperança i amb la bandera de la llibertat. Cremem somnis i, de les seves cendres reneix l'avui i es torna a interpretar l'ahir. És important tenir somnis.

Vivim en un món aleatori, sense normes evidents, amb tractats que s'incompleixen; volcans arreu, tempestes i dies solejats, onades gegantines i la brisa del mar.

És curiós que la feina per enviar algú al infern sigui la mateixa que per alçar algú al més amunt. És feina nostra i és allò que ens defineix, allà on fem la inversió. Allò que fem és allò que som, per tant, allò que som és present en cadascun dels nostres actes. Imperfectes, sempre errant, sense camí, irregulars, nosaltres.

I tot i que sempre hi haurà coses que no entendràs, suposo que el millor que pots fer és acceptar-ho: acceptar-ho i continuar vivint, viure fins al final, viure fins a respondre l'interrogant. Viure sabent que hi ha coses que no podràs controlar, perquè al cap i a la fi la vida és una carretera, una carretera fosca en la qual només pots veure allò que tens davant, però tot i així, tot i la incapacitat de veure, pots arribar al final.

No deixis que els altres t'arrosseguin a la seva tempesta. Arrossega'ls tu cap a la teva pau. 

 

 

Deus ex machina

Les paraules marxen: sospirs d'un temps que s'apaga, somriures cansats d'una realitat que s'amaga, que es disfressa entre les columnes del pensament. Ombres banyant-se als nostres ulls. Cançons centenàries que anuncien el futur.

Massa petits per contemplar l'infinit, massa cecs per veure els colors de l'univers. Però així, cortina rere cortina, la veritat es camufla, s'amaga cap a l'horitzó. Potser millor d'aquesta manera. Mantenim discussions sobre els barrots d'una gàbia, discutim sobre la llibertat dins aquest món d'acer. Massa petits per veure, massa petits per ni tant sols comprendre. Ocells.

Creem lleis absurdes per un món aparent, lleis que funcionen, normes, principis, teories. Universals, humanes, imperfectes. Busquem sentits, significats, quelcom que es pugui expressar en paraules; interrogants escrits sobre paper. Lluny, molt lluny. Som perquè som. El sentit és aquell que som capaços de donar-li a un tot, ara, res més. La il·lusió del futur i la petjada del passat: verí. La il·lusió del moviment. Vibració, res més.

Ser conscient de la grandesa, de la infinitat, ser incapaç de sobrepassar la parcialitat. Agrair l'estar viu, el formar part del misteri, el nadar a la foscor entre tantes estrelles. Creure, creure en un fred creador de calor, en una foscor que engendra llum, en un silenci amo de tots i cadascuns dels acords que mai han existit. Saber de la pròpia ignorància, del progressiu record i de l'instantani plaer de viure. Saber del dolç paradís i del temut avern que hi ha al batec dels nostres ulls. Mai esperar,  brillar sense permís ni esperar llum a canvi. Explosionar en blanc, només pel plaer de renéixer.

Un món que s'esborra i es reinventa segon rere segon a les nostres ments, un món perdut en un buit que no som capaços d'omplir, un món que es fa petit a mesura que ens imaginem d'allò que forma part. Limitats, eternament limitats. Il·limitadament limitats. Sempre nosaltres. Tot allò del que es té consciència té fi. Som només capaços de veure allò que som, com miralls, com un reflex. Ser.

Apeiros

Somriure, somriure pensant que el significat de la vida és aquell que un mateix li dona. Creient que puc canviar tot allò que no vull que sigui, que puc crear tot allò que no és. Per què no?

Normes, lleis... Estàndards que es converteixen en motlles. Què és allò que distingeix a l'individu de la massa? Si tothom és especial a la seva manera, especial redunda? Quina és la diferència entre tu i jo? I si aquesta diferència és present en tot, és diferència?

Naixem de cultures, de pensaments preestablerts i de prejudicis prefabricats que ens fan ser com som. Si és així, on és la llibertat més enllà de les fronteres d'allà on vam néixer?

Ens fan creure limitats; per la pell del nostre cos, per l'atmosfera terrestre, per una infinitat de coses. Però on són els límits més enllà dels nostres ulls?

I els murs, les fronteres? On són les barricades creades per les nostres retines? On és l'abisme de què tants cops ens han parlat? Doncs al mateix lloc on són els nacionalismes, els tractats, la propietat d'allò que és de tots, els Déus salvadors, allà.

No existeix límit més enllà de les fronteres de la nostra pròpia ment: més enllà de murs de contenció amb els quals ja naixem; més enllà no hi ha superfície que acabi, no hi ha muntanya que acabi en pic, allà tot és tot i, no hi ha res que s'hi escapi. Allà, aquí; tant és.

I pensem que el vent balla amb el foc, i que l'aigua llisca sobre la terra, erosionant-la, lluitant, batallant eternament. I som incapaços de veure la vibració: el comú denominador de tot, una vibració, quelcom tant simple com una nota, però de proporcions còsmiques, d'escales infinites, incommensurable: sense límits.

Plus que ma propre vie.

I les parets tremolen rere la veritat, ho fan com aquell qui espera la mort, com els fonaments d'un edifici ho fan sota els constants cops de vent d'un huracà. Tremolen.

Creus néixer lliure, amb ales i sense fronteres. Així és. Tots som lliures, però només a condició que tot ho sigui. Som lliures només si l'absolut ho és.

Potser ens parlaran de cadenes, de tolerància, de sistemes corruptes, etcètera... Però la llibertat recau només en la pròpia consciència i és la pròpia ment: aquella qui vol ser lliure, la responsable d'aquesta llibertat.

La veritat és que tot aquell qui posseeix, és també posseït. És en aquesta possessió en el que es basa el principi de pròpia esclavitud que des de temps immemorables pateix la humanitat. No posseïm res excepte el nostre temps i és només aquest allò que podem utilitzar i fer servir com desitgem. Només així s'és lliure.

Dedica el teu temps a tot allò que creus que pot créixer amb ell, dedica't a aquelles coses que poden il·luminar-se, deixa de ser recipient per a passar a ser part de tot, dels somriures i dels plors de l'univers. Deixa de buscar, de recórrer camins inútils i anar a contracorrent. L'Univers té un únic sentit: la seva senzillesa el fa invisible, harmonitza't amb ell.

Vindran noves èpoques, les banderes es tenyiran de mil colors, però el més important és ser, i no oblidar-te mai de fer-ho. Tanca els ulls. Veus l'horitzó? Doncs allà és on has d'anar. I recorda que l'important no és arribar, sinó voler-ho.

Còpia genuïna

Casi todas las personas son tan felices como deciden serlo. 

- Abraham Lincoln

 

Una còpia genuïna, això és tot... Un retrat de milers de vides, milers de sensacions, totes equivalents: totes diferents. Ja viscudes, ja temudes.

Caminem buscant equilibris: estabilitats positives. Odiem les sorpreses, acceptem aquelles que no ens fan plorar. Som animals de costums, d'esquemes, regles i normes a seguir. Animals domesticats per nosaltres mateixos, ensinistrats per obeir lleis, acceptar convencionalismes i apartar els ulls a tot allò que ens diuen que no val la pena mirar

Animals destinats a néixer i morir, patir i somriure, a acceptar que tot és així i que aquells són incapaços d'adaptar-se són bojos ... Doncs tot aquell que no accepta el sistema és un inadaptat i en conseqüència un perill per a aquest, tot aquell que vola alt és lleu: abstret i aquell que toca el terra, pesat: arrelat. Ens han dit com si fos un mantra que per ser feliç s'ha d'haver plorat, que per apreciar la felicitat, no se l'ha de tenir mai al complet, però quin és el camí correcte sinó el que segon rere segon, ara mateix, camines? On són totes les lleis universals sinó a les fronteres de la teva ment? Quin és el significat de la vida més enllà del que tu li dones? On són les fronteres si ets tu el teu propi arquitecte? Viu, sense penediments. Viu perquè l'únic límit és el temps.

Ego you.

"Where there is desire 
There is gonna be a flame 
Where there is a flame 
Someone's bound to get burned 
But just because it burns 
Doesn't mean you're gonna die 
You've gotta get up and try"

P!nk

 I la pols de vidre t'ennuvola la vista. Esquinça la realitat en infinites parts. El temps ens crema els ulls, ens encongeix i congela el cor, ens talla els llavis, secs. Uns llavis que murmuraven "per sempre"; xiuxiuegen "ara". Però li fa mal: li fa mal que la mort de tot hagi estat anunciada... Que res sigui per sempre i que tot hagi estat gravat amb una fi a la seva essència.

 

Ressonància

El centre del seu món, la il·lusió de la llibertat, la il·lusió de poder.

I passen els dies, minuts, segons... Resignació. Dona i rebràs. La vida no és res més que un mirall de les teves accions. Sí?

Foc blavós de l'eternitat, mar sense límits dels somriures. Lluita per l'impossible, diuen. Lluita pels teus somnis, aconsellen. Trenca amb el preestablert: fereix-te, crema't, cau-te: aixeca't.  Error?

Somriu als teus dies, impregna't de l'essència de les coses. Obre la carcassa i, simplement trenca't: explota. Deixa que la teva llum meravelli als altres. No hi ha un "sóc així" que duri per sempre. Accepta l'amor d'altres i fes-lo teu. Arribaran nous dies, i si no ho fan, hauràs espremut al límit aquells que ja han passat. Dona tot el que puguis arribar a donar: només així no hi haurà penediments.

Fes allò que t'agrada i posa-hi accent... Fes allò que et meravella, que t'omple com a persona: que et fa ser viu, que et diferencia de la resta.

La vida és la relació que tens amb dos mons, l'exterior i l'interior: és necessària l'harmonia entre tots dos. No perdis el temps intentant agradar a tothom: el món és un gran buffet lliure... I no a tothom li agrada el caviar.

Estima't, doncs només així podràs estimar als altres.

La veritat és un sospir.

" There are some who bring a light so great into the world that even after they have gone the light remains. " 

Jack Taylor

Muralles, murs. Filtre de dolor...El sàdic i inconscient plaer de veure allò que ets per algú altre, de posar un número dins d'una escala de comportaments; d'analitzar, de veure amb els teus propis ulls, de tocar amb les teves propies mans.

Quants cops no ens allunyem per tal que ens busquin? Quants cops, no ens envoltem de fossats i ponts llevadissos per tal de trobar a aquells que són capaços de superar els obstacles, de creuar el cercat? Molts, masses. Som poc conscients, en canvi, que fem mal a aquells que els creuen.

Massa errors. Potser és hora d'acceptar la teva pròpia veu, i deixar anar totes les altres coses i opinions, d'estimar com no ho has fet mai, de fer-ho a la teva manera, de la única manera en que l'error sempre serà teu, i també l'encert.

El perdó perd sentit quan és repetit a l'infinit. La mateixa pedra, una i altra vegada, i el pitjor és que ets tu mateix. Talles volent veure la cura. Hora de canviar. Canvia els teus pensaments i canviaràs dos mons: el teu i el dels altres.

Hora de xiuxiuejar amb el teu més autèntic jo. Hora de canviar. Hora de donar-ho tot sense esperar res a canvi.

 

 

Crematori de camins.

Mirades d'odi. Res. Batecs d'esperança. Res. Si no estàs alegre, no és el camí.

És trist adonar-se'n que fora dels teus segons no existeix temps que valgui. Que fora dels teus batecs tota vida és insalvable, incommesurable i inintel·ligible. Les accions cremen com ho fan els instants. Som prescindibles. És trist adonar-te'n que no entenem l'infinit perquè som fronteres... Tota la nostra vida es basa en aquestes. Que ara som, i ja no. Que demà no serem, i ahir vam ser... Finit.

Mans que s'aixequen, paraules mudes, creus creure fins que te n'adones que fer-ho és la teva única opció. Creure et fa ser. Tenim limits, murs que si bé es poden saltar, van precedits i seguits per més murs. I és que la vida és una cursa d'obstacles. L'existència és un salt. Tot allò que deixes enrere ja no és, allò que és al teu davant; tampoc.

Intentem trobar formes de saltar, esquivar o desfer-nos de les tanques de la cursa... Totes vàlides, totes tolerants i limitades per elles mateixes. La qüestió és saltar i no caure. La qüestió és obrir via, no tenir por a caure, doncs tard o d'hora la cursa acabarà. Desfer-te d'allò que no ajuda al salt, i que imposa el dubte com a carta magna. Eliminar pesos als peus.

Viu i salta, corre cap al següent límit, cap al següent mur, cap a la següent frontera. Tard o d'hora la fi arriba, sense esperar-la, sense cercar-la arriba. Totes les opcions són vàlides i individuals. Tot camí és camí.

Votre jeu, vos règles.

I ens diuen que el més important és seguir el cor, que el guia per tot el que ens trobarem és aquest múscul bategant. Després ens titllen d'impulsius, de seguir camins sense final, o encara pitjor: de finals impossibles... Maneres, manuals i escrits que donen el paper de protagonista a la raó... Crematoris per a la originalitat. Camins tants cops seguits que es desfan sota petjades propies i alienes.

Doncs no han estat pocs aquells qui han parlat sobre la vida, sobre com viure-la, sobre com afrontar-la i titllant d'incorrecte tot altre camí. Parlen d'ella com si fos un animal, un problema per a ser resolt, o un quadern per a ser omplert de colors o fòrmules matemàtiques. Parlen, deixen anar paraules, consells que mai aplicaran i principis universals que només regeixen instantaniament el seu únic planeta. Parlar és gratuït, però a vegades parlar ens pot sortir tant car... La vida potser, en aquest moment, és el que fem d'ella... res més. Les paraules no són res més que un sospir.

Savis enunciaran, llibres mil·lenaris recordaran i lleis absurdes exigiran... Manaments, vies i solucions per a alliberar-nos d'aquest buit, mètodes per omplir-lo mitjançant llums cegadores,  compassió i fe. Són opcions, totes igual de vàlides... o no.  Però cal entendre que no hi ha cap buit dins nostre, sinó un interrogant immanent a l'existència, una pregunta adherida al viure. Qui la respon marxa, qui la manté oberta...Resta aquí.

Faríem bé de mirar el cel, d'observar el moviment de tot allò que ens rodeja. Lligat a tot, però no per això menys lliure... Lliure de guies, normes socials i saviesa de segles passats. Lliure per a triar.

Apren a parlar el teu propi llenguatge, apren a escoltar-te... Troba la intersecció entre cor i ment... allà no hi trobaràs el penediment, sinó el teu propi camí orgànic i simbiòtic amb la resta de la humanitat. O no ho facis: ets lliure de buscar les teves pròpies formules, de buscar allò amb què et sentis amb harmonia: aquesta recerca té el seu punt àlgid amb una pregunta, un èxtasis que és la seva resposta i després d'això...s'apaga. I no hi ha ésser vivent que se'n lliuri.

Recorda que els minuts marxen, els segons s'apaguen i que tot allò que tens ara crema poc a poc. Aprofita el dubte i accepta el dolor, doncs és només gràcies a aquests que caminem... És només gràcies a aquests que sabem que cal respondre una pregunta. I viu, per sobre de tot, sigues lliure de viure... Només viuràs un cop i els errors han de ser teus.

L'esbós d'una drecera.

"La vida de cada home és un camí cap a un mateix, l'assaig d'un camí, l'esbós d'una drecera."
Hermann Hesse

 

De sobte te n'adones que ets capaç d'adaptar-te, que encara que les coses no siguin tal com les volies, potser és millor que siguin com han estat... Potser és una manera d'aconseguir  no pedre mai res, d'aconseguir el millor de la vida.

Diuen que allò que no mata, transforma. I si no transforma, t'ha matat. I així ho crec. Què és que la vida sinó  res més que un mirall que reflexa el canvi? Et somriu si somrius, t'acarícia si t'acarícies. No intentis canviar el teu reflex... L'única manera de fer-ho és modificar-te a tu mateix.

Montaigne tenia conceptes pessimistes i sobret escèptics sobre la veritat, sobre els conceptes mateixos, sobre tot allò del que es pot parlar, sentir i pensar. L'única excepció Montaigne la tenia sobre l'amistat: "Érem amics perquè ell era ell, i jo era jo" deia a De l'amistat. Però és en aquesta perfecció on divergeixo: No veig possible el seu concepte de l'amistat com a sentiment atorgat per la divinitat, potser és que mai no s'ha experimentat a les meves carns. Un amic és una persona amb la qual vius i la qual dona part del significat d'aquesta experiència vital. Potser és que aquella amistat ideal entre ell i Étienne de La Boétie encara mai s'ha creuat pels meus ulls, doncs no entra al meu cap com una amistat pot ser perfecta. Perfecció implica una calma que crec que no posseeix la vida, implica una naturalesa estàtica que és incapaç de ser concebuda per la meva ment. Perfecció implica encaix sense fricció: fusió.

Possiblement serem fruit d'una vibració còsmica i segurament les paraules moriran amb nosaltres, i és per això que cal buscar una bellesa efímera, una qualitat amagada a aquelles coses que fa  els nostres sentiments es turbin. Hem de buscar la felicitat màxima i  hem de viure la vida per tal de fer-la quelcom bell, quelcom que valgui la pena. Tot camí és vàlid, i només el pensar-lo el fa correcte o erròni.... I aquestes paraules avui són la bíblia, i demà seran un manifest ateu. Tot és subjecte al canvi, inclós el teu pensament, no t'hi aferris: no serveix de res. L'amistat és tan senzilla com això i és per això que no hi veig la perfecció: les coses perfectes no tendeixen al canvi; deu ser per això que tothom les defuig amb el pensament. No som perfectes, i busquem una bellesa imperfecta, una unió que fugi de la eternitat i la perfecció per tal que sigui tangible: empírica.

I és per això que cal viure, que cal experimentar, que cal buscar la bellesa a arreu, que cal buscar el seu tacte, el seu perfum i la seva imatge. Recórre tots els camins, visita totes les ciutats, i tria aquelles que et siguin més belles i aquelles que més t'omplin. Doncs la vida és això, triar i triar amb el cor, no deixar que les paraules d'altres t'enverinin els pensaments: estima les teves decisions, decideix  amb el cor, no amb balançes.

Limita't a seguir el corrent de la vida, no de la societat. Somriu a les circumstàncies, sense deixar de voler canviar-les.

Res és per sempre, i res ho serà. Tot té un final en nosaltres mateixos, així que disfruta de les persones, dels seus somriures, del seu calor i del temps que t'aporten, que al cap i a la fi és tot allò que algú et pot donar sense esperar res a canvi.

Dona gràcies i mira al cel, a les estrelles, als núvols. Amunt, doncs és allà on recau el sentit de tot: a la foscor, al fi de l'existència: al no-res.

Amnesia.

" Never chase love, affection, or attention. If it isn't given freely by another person, it isn't worth having. "

"No hay nada más importante que aprender qué puentes debes cruzar... y qué puentes tienes que destruir para siempre."

Paulo Coelho

L'eufòria dels crits de tristesa. Somriures de dolor, riures d'esperança. De quina esperança?

I tot allò que has construit simplement es trenca, altra vegada, com tantes vegades enrere, com tantes vegades. Sembles no aprendre que simplement amb això no és suficient. Que tot allò que es submergeix, tard o d'hora torna a surar, que els problemes no es solucionen obviant-los, perquè quan reapareixen, bé: segueixen sense tenir solució.

Però quina és la solució? Quina és la solució per deixar de fer mal i d'alhora lesionar-te a tu mateix? Quina és la solució definitiva? En hi ha?

Quan mirem a les estrelles tot sovint ens oblidem de tot allò que ens preocupa: som insignificants, i els nostres problemes ho haurien de ser més. Però som el centre d'un Univers amb nom "jo", del qual les nostres preocupacions en són satèl·lits.

Simplement esborrar: que dolor, cor i ment s'esvaeixin. Simplement fer com si mai hagués passat; com si aquest malson mai hagués estat un somni en tot color. Com si tot això, mai hagués estat res i com si cap camí s'hagués escapçat per sempre.

Veure l'egoïsme i sentir-te part d'ell. Voler escapar d'un mar en estat de putrefacció i adonar-te'n que tu n'ets una gota. Veure la mentira i sentir-te part d'ella. Veure uns ulls i sentir-te exclós del seu reflex: haver-ho triat, haver-te matat. Per sempre.