Inconsciència universal.

Obrim els ulls, trencant fronteres, deixant que tot allò que podrà arribar a ser entri, habiti i faci la seva en el palau ingovernable de la nostra ment, de nosaltres mateixos. Viure és un acte de fe. Viure és fe.

I cremem, cremem els records, exiliem tot allò que ha estat per allò que és ara. Error? Potser. Error? Après. L'eterna disculpa de no ser nosaltres mateixos... L'eterna recerca, l'etern desengany. Jo. El fonament. Jo. El principal error. Tot. Camí; tornada.

L'or del planeta no és sinó la vida. Univers, mar. La creença de quelcom superior: creença d'un elevat. Creient-nos massa grans, massa 'nosaltres' per arribar a comprendre la grandesa d'allò que conforma un tot inimaginable. Un tot que ens conforma, d'un tot que conformem.

Simple; radicalment simple. Esclaus d'unes normes que regulen només allò que nosaltres veiem, amos d'un món que només podem observar, d'un món al qual només ens podem adaptar, amos de nosaltres mateixos, res més. Amos...Esclaus del poder.

Doncs el cel cau com acer quan el mires, el més alt cim s'erigeix només al dirigir-hi el teu pensament, bales etèries amb destí al bell mig del centre de la realitat, al bell mig d'enlloc, al bell mig del no-res. Centre? Només existeix la perifèria. Tot és centre, tot és perifèria.

I obrim el nostre cor a la soledat i a la llum de la lluna, a l'aire d'entre les plomes d'aquell qui vola, entre els fils invisibles d'una mà que sembla voler atrapar vapor d'aigua. Sense saber que aquell qui vola som nosaltres, que la lluna, el mar, l'odi i l'amistat, tot és en cada batec, en cada aspiració. Increïblement infinits, infinitament infinits; busquem només allò que ens limita, allò que ens inclou al nostre propi punt de vista, allò que ens posa en òrbita en aquest sistema solar que és existir. Busquem ser un punt al mapa, sense adonar-nos que som en cadascuna de les seves coordenades, sense adonar-nos que som les coordenades.

En recerca de l'ampliació, de la expansió dels límits, de la desaparició d'aquests. Infinits; sempre.

 

Diana.

In order to be effective truth must penetrate like an arrow and that is likely to hurt.

Que arribi la pregunta; que simplement ompli cadascun dels racons de nosaltres mateixos. Un interrogant que es preveia, tants cops negat. Un interrogant que no deixa dormir, un xiuxiueig que no deixa sentir les gotes de pluja. Guerra entre batec i raig, falta d'aire. Final.

Que arribi la pregunta; que colpegi amb la tempesta del dubte, que et mulli amb l'àcid del destí sense el camí. Un gris que inunda, onades irregulars de tot allò que es pot perdre, presoner d'una gàbia anomenada ser.  Extirpació del dolor, de la obsessió, de la felicitat.

Creure en el dolor de l'ara per a la gran felicitat posterior. No creure en la pròpia creença. Guerra civil d'extrems pròpiament polaritzats, guerra civil d'allò que es vol amb allò que es necessita. Amnèsia voluntària, amnèsia esmolada d'acer. La feliç ignorància en front a la crua realitat. La voluntat d'aquesta; la necessitat d'aquesta.

Esperar

Com esperem, esperem i esperem. Que es faci de dia, que comencin les notícies, les paraules d'algú, accions d'algú altre. Milers d'instants perduts esperant, posant confiança. Res.

Paraules a l'aire, promeses a l'aigua... Esperar. Què és sinó evadir-nos? Enviar lluny part de nosaltres mateixos esperant un retorn. Esperant. Error?

Ara és el moment. Ara és. Disfruta i fes-ho de debò, la felicitat és quelcom que es comparteix però que només es troba al nostre interior. Res més.

Tot convergeix a la senzillesa, fins i tot allò més complex. Enfoca allò que vols veure, la resta desapareixerà. Quatre dies, aprofita'ls.

Marbre

Incapacitat de canviar; ser escriptor i que no et surtin paraules; no poder esborrar aquelles que ja has escrit. Veure't limitat per les parets del teu crani.

Sense mans, sense res. Volent modificacions, volent una revolució. Res. No poder.

Et criden "Canvia!", però no pots canviar, no pots respondre, destinat a enfonsar-te, destinat a no poder nadar. I l'aigua t'envolta.

Trencar-te, ser un embolic, veure figures difuses a la llunyania, res clar.

Què passaria si tot acabés aquí? Amos del planeta, esclaus de nosaltres mateixos. Capaços de recrear el sol, incapaços d'obeir-nos a nosaltres mateixos. Confusió.

I si els sentiments fossin únics, infinits? I si fóssim incapaços de sentir allò que l'altre sent, de la mateixa manera que som incapaços de veure'ns sinó és en un mirall.

Caminem a la foscor, sense saber on anem i, dubtant d'on venim. Obviem significats, creences i finals. On som? Per on anar? Canviaria res saber-ho?

Ens parlen d'ideologies, futurs i metes a seguir per a obtenir un final estàndard. Sent feliç? Feliç?

Si realment fóssim universos sencers, sense normes, sense res estable, cadascú de nosaltres: com crec que ho som. Tindries por? Tindríem por de la foscor, de l'atzar? De la incapacitat de canviar les coses, de la impotència de controlar tot allò que succeeix al teu interior. O acceptaries la passivitat: la passivitat envers tu mateix. L'acceptaries? Series capaç d'acceptar-la?

Un univers sense centre, només amb un tot caòtic i infinit en ell mateix. T'atreviries? Dubtes.

El plaer de la destrucció

Perquè mentiria si digués que crec en allò que sobrepassa el que puc sentir i entendre. Mentiria si digués que crec en ànimes ascendents, en divinitats o en ideologies correctes... Que crec en allò que ens uneix i ens separa per sempre.

Diria que som un tot, que inexplicablement som interconnectats d'una forma subtil, invisible i eficaç amb tot allò que mou l'univers. Que la solució...Que el sentit es basa en això. Però és així?

M'agradaria pensar en un gran interrogant, del qual nosaltres som la resposta. Em deixaria seduir per realitats còsmiques a l'interior de les quals no hi ha dubtes. M'agradaria viure amb certesa, és mes: amb total seguretat. No és així.

Em menteixo i cremo teories d'altres: esborro camins i petjades alienes... Busco la meva pròpia, i potser erro al fer-ho. Dibuixo i esborro, erigeixo i ensorro. No veig apropament: camí circular?

Estic segur de l'existència, insegur del perquè, ignorant del com. El dubte crema, redueix a cendres tot allò que algun cop podria ser; redueix a res allò que comença. Impossibilita l'entendre. Potser la qüestió és acceptar el dubte; potser acceptar el dubte és sentència de mort del pensament, de ser. Potser.

Raonaments d'abans...Algun cop van ser meus; ara són d'altres. L'evolució, el canvi constant, la inestabilitat: allò que vaig creure ja no és, la llei del meu viure canvia, i jo amb ella. Com conèixer en un canvi constant, més enllà d'aquest canvi?  És necessari?

 

Creient, somnio; i si somnio ric;

...No trobo altra manera de dir el que vull dir.

 

Paraules de fusta, paraules que cremen

Mar que tanca i sense voler ofega.

Conceptes, tragèdies, rimes, poemes.

 

Es trenca l'esquema: no sóc el que era

procés infinit, procés que no cessa.

Ombres  canvien: ombres desapareixen.

El plaer de la destrucció, el plaer de tornar a néixer.

Crematori de camins.

Mirades d'odi. Res. Batecs d'esperança. Res. Si no estàs alegre, no és el camí.

És trist adonar-se'n que fora dels teus segons no existeix temps que valgui. Que fora dels teus batecs tota vida és insalvable, incommesurable i inintel·ligible. Les accions cremen com ho fan els instants. Som prescindibles. És trist adonar-te'n que no entenem l'infinit perquè som fronteres... Tota la nostra vida es basa en aquestes. Que ara som, i ja no. Que demà no serem, i ahir vam ser... Finit.

Mans que s'aixequen, paraules mudes, creus creure fins que te n'adones que fer-ho és la teva única opció. Creure et fa ser. Tenim limits, murs que si bé es poden saltar, van precedits i seguits per més murs. I és que la vida és una cursa d'obstacles. L'existència és un salt. Tot allò que deixes enrere ja no és, allò que és al teu davant; tampoc.

Intentem trobar formes de saltar, esquivar o desfer-nos de les tanques de la cursa... Totes vàlides, totes tolerants i limitades per elles mateixes. La qüestió és saltar i no caure. La qüestió és obrir via, no tenir por a caure, doncs tard o d'hora la cursa acabarà. Desfer-te d'allò que no ajuda al salt, i que imposa el dubte com a carta magna. Eliminar pesos als peus.

Viu i salta, corre cap al següent límit, cap al següent mur, cap a la següent frontera. Tard o d'hora la fi arriba, sense esperar-la, sense cercar-la arriba. Totes les opcions són vàlides i individuals. Tot camí és camí.

Votre jeu, vos règles.

I ens diuen que el més important és seguir el cor, que el guia per tot el que ens trobarem és aquest múscul bategant. Després ens titllen d'impulsius, de seguir camins sense final, o encara pitjor: de finals impossibles... Maneres, manuals i escrits que donen el paper de protagonista a la raó... Crematoris per a la originalitat. Camins tants cops seguits que es desfan sota petjades propies i alienes.

Doncs no han estat pocs aquells qui han parlat sobre la vida, sobre com viure-la, sobre com afrontar-la i titllant d'incorrecte tot altre camí. Parlen d'ella com si fos un animal, un problema per a ser resolt, o un quadern per a ser omplert de colors o fòrmules matemàtiques. Parlen, deixen anar paraules, consells que mai aplicaran i principis universals que només regeixen instantaniament el seu únic planeta. Parlar és gratuït, però a vegades parlar ens pot sortir tant car... La vida potser, en aquest moment, és el que fem d'ella... res més. Les paraules no són res més que un sospir.

Savis enunciaran, llibres mil·lenaris recordaran i lleis absurdes exigiran... Manaments, vies i solucions per a alliberar-nos d'aquest buit, mètodes per omplir-lo mitjançant llums cegadores,  compassió i fe. Són opcions, totes igual de vàlides... o no.  Però cal entendre que no hi ha cap buit dins nostre, sinó un interrogant immanent a l'existència, una pregunta adherida al viure. Qui la respon marxa, qui la manté oberta...Resta aquí.

Faríem bé de mirar el cel, d'observar el moviment de tot allò que ens rodeja. Lligat a tot, però no per això menys lliure... Lliure de guies, normes socials i saviesa de segles passats. Lliure per a triar.

Apren a parlar el teu propi llenguatge, apren a escoltar-te... Troba la intersecció entre cor i ment... allà no hi trobaràs el penediment, sinó el teu propi camí orgànic i simbiòtic amb la resta de la humanitat. O no ho facis: ets lliure de buscar les teves pròpies formules, de buscar allò amb què et sentis amb harmonia: aquesta recerca té el seu punt àlgid amb una pregunta, un èxtasis que és la seva resposta i després d'això...s'apaga. I no hi ha ésser vivent que se'n lliuri.

Recorda que els minuts marxen, els segons s'apaguen i que tot allò que tens ara crema poc a poc. Aprofita el dubte i accepta el dolor, doncs és només gràcies a aquests que caminem... És només gràcies a aquests que sabem que cal respondre una pregunta. I viu, per sobre de tot, sigues lliure de viure... Només viuràs un cop i els errors han de ser teus.

L'esbós d'una drecera.

"La vida de cada home és un camí cap a un mateix, l'assaig d'un camí, l'esbós d'una drecera."
Hermann Hesse

 

De sobte te n'adones que ets capaç d'adaptar-te, que encara que les coses no siguin tal com les volies, potser és millor que siguin com han estat... Potser és una manera d'aconseguir  no pedre mai res, d'aconseguir el millor de la vida.

Diuen que allò que no mata, transforma. I si no transforma, t'ha matat. I així ho crec. Què és que la vida sinó  res més que un mirall que reflexa el canvi? Et somriu si somrius, t'acarícia si t'acarícies. No intentis canviar el teu reflex... L'única manera de fer-ho és modificar-te a tu mateix.

Montaigne tenia conceptes pessimistes i sobret escèptics sobre la veritat, sobre els conceptes mateixos, sobre tot allò del que es pot parlar, sentir i pensar. L'única excepció Montaigne la tenia sobre l'amistat: "Érem amics perquè ell era ell, i jo era jo" deia a De l'amistat. Però és en aquesta perfecció on divergeixo: No veig possible el seu concepte de l'amistat com a sentiment atorgat per la divinitat, potser és que mai no s'ha experimentat a les meves carns. Un amic és una persona amb la qual vius i la qual dona part del significat d'aquesta experiència vital. Potser és que aquella amistat ideal entre ell i Étienne de La Boétie encara mai s'ha creuat pels meus ulls, doncs no entra al meu cap com una amistat pot ser perfecta. Perfecció implica una calma que crec que no posseeix la vida, implica una naturalesa estàtica que és incapaç de ser concebuda per la meva ment. Perfecció implica encaix sense fricció: fusió.

Possiblement serem fruit d'una vibració còsmica i segurament les paraules moriran amb nosaltres, i és per això que cal buscar una bellesa efímera, una qualitat amagada a aquelles coses que fa  els nostres sentiments es turbin. Hem de buscar la felicitat màxima i  hem de viure la vida per tal de fer-la quelcom bell, quelcom que valgui la pena. Tot camí és vàlid, i només el pensar-lo el fa correcte o erròni.... I aquestes paraules avui són la bíblia, i demà seran un manifest ateu. Tot és subjecte al canvi, inclós el teu pensament, no t'hi aferris: no serveix de res. L'amistat és tan senzilla com això i és per això que no hi veig la perfecció: les coses perfectes no tendeixen al canvi; deu ser per això que tothom les defuig amb el pensament. No som perfectes, i busquem una bellesa imperfecta, una unió que fugi de la eternitat i la perfecció per tal que sigui tangible: empírica.

I és per això que cal viure, que cal experimentar, que cal buscar la bellesa a arreu, que cal buscar el seu tacte, el seu perfum i la seva imatge. Recórre tots els camins, visita totes les ciutats, i tria aquelles que et siguin més belles i aquelles que més t'omplin. Doncs la vida és això, triar i triar amb el cor, no deixar que les paraules d'altres t'enverinin els pensaments: estima les teves decisions, decideix  amb el cor, no amb balançes.

Limita't a seguir el corrent de la vida, no de la societat. Somriu a les circumstàncies, sense deixar de voler canviar-les.

Res és per sempre, i res ho serà. Tot té un final en nosaltres mateixos, així que disfruta de les persones, dels seus somriures, del seu calor i del temps que t'aporten, que al cap i a la fi és tot allò que algú et pot donar sense esperar res a canvi.

Dona gràcies i mira al cel, a les estrelles, als núvols. Amunt, doncs és allà on recau el sentit de tot: a la foscor, al fi de l'existència: al no-res.

Reflexions sobre l'amistat, l'estima i el sempre.

1. Pensa-ho bé, una cosa és estimar a algú i l'altra és voler posseïr-la, voler-ne ser un addicte. Enyorem, però no posseïm.

2. L'amistat és un concepte preciós, on l'únic fi és ell mateix. Uneix però no encadena i dona llibertat.

3. Està bé pensar en hom, però el teu pensament no hauria de basar-se en aquest.

4. La absència d'algú és habitual en curts períodes de temps: qualsevol excés és dolent. De fet aquells a qui estimem, són com l'aigua per a nosaltres: vitals i essencials; un excés és terriblement dolent també, però... Necessitem temps per a altres coses, i sobretot necessitem temps per a nosatres: per estar em companyia de nosaltres mateixos. Prenem regularment d'aigua, i no se'ns pot ni passar pel cap que mai arribi a faltar-nos; quan així és l'aigua no és un miracle, sinó un terrible mal. Això sí, quan no hi és: passem set.

5. Si l'amistat és real i veritable la distància no hauria de ser un problema, les amistats no són fràgils, sinó elàstiques.

6. Tot acte és abstractament egoïsta. La tristesa aliena no hauria de ser mai el motiu del nostre somriure.

7. És necessàri fer esforços per l'amistat; res és gratuït, però hom ha de veure aquests esforços mai com a sacrificis; el veure's sacrificat és la sentència de mort de qualsevol relació.

8. Eliminar a algu presencialment de la teva vida no és el camí; l'acceptança passa per un mateix; i la pròpia coneixenença d'un mateix és la clau. Les coses simplement succeeixen: per cap motiu en especial, i oblidar a algú és impossible. Doncs som nosaltres qui hem d'acceptar realitats presents, i només així passaran a ser una cosa més a la nostra vida: no el centre d'ella... El simple fet de voler oblidar fa viure el record, de la mateixa manera que el fet de voler bufar al foc només engrandeix les seves flames.

Els focs s'apaguen quan no els donem oxígen, no hi ha més secret. Podem tirar-los aigua, o posar un drap a sobre. Però cal recordar que l'aigua s'evapora i que el drap crema. I que aquests no són res més que nosaltres mateixos.

9. Tingues paciència i estigues obert a tot. Recorda que els grans tresors són sempre submergits a la terra, i que sempre hi haurà quelcom per descobrir.

10. Cap queixa hauria de ser en veu alta, doncs tota realitat és susceptible al canvi: actua.

11. Recorda que estimar és deixar lliure, però que estimar també implica un enllaç.

12. Tot és per sempre fins el moment de la nostra propia fi, que els vincles del cos són irrompibles, encara que només perdurin al nostre cor.

 

Només és derrotat qui mai ha lluitat.

És trist adonar-se'n de tantíssimes coses. Potser és trist conèixer. I és que com més et submergeixes, més alta és la pressió i com més nedes cap al fons: cap a l'essència, més alta és la foscor. Un camí cap a la comprensió, que passa i no té com a destí la realització ni la felicitat total. Senzillament esborrem la màgia de la ignorància. Esborrem la màgia de la simplicitat, dels motors primers no accionats per ningú. Veiem més, a canvi de també patir allò que hem afegit.

Potser tristesa és comprensió, potser l'ésser humà no podrà arribar mai a ser un ésser complet. Potser aquell bri de tristor estarà allà per sempre, potser ens ajudarà a reconèixer la felicitat: A gaudir-la. A conservar-la.

Doncs de la mateixa manera que hom conviu amb la nit i el dia, és possible que hom hagi de conviure amb la tristesa i la felicitat: amb la melancolia i l'èxtasi; potser són necessàris l'un amb l'altre perquè no desapareguin: l'etern és mort.

L'ésser humà és un ésser creador, i  com a tal és capaç de crear. Crear nous conceptes, crear un canvi, no només en el món, sinó en nosaltres mateixos. Perquè llibertat és la capacitat de deixar de ser qui ets. I potser autenticitat és creure en aquests canvis, i que la voluntat coincideixi amb l'acció.

Que som individius creadors de moments, amb l'única benzina que és la vida; el sospir d'algú; d'alguna cosa.

Malhauradament hi ha creençes que cremen, i malhauradament hi ha conceptes que desintegren. Creure conèixer quelcom realitza transformacions dins la realitat flotant i canviant que només nosaltres som capaços de veure. Conèixer implica perdre, i en la pèrdua està la llibertat. Doncs només és lliure aquell que és capaç de sacrificar per a guanyar. I només és autèntic aquell qui actua segons la seva pròpia llibertat, segons la seva pròpia voluntat i convicció d'aquesta.

 

Dificultat.

“Dificultad es el nombre de una antigua herramienta, creada simplemente para ayudarnos a definir quiénes somos.”

Vindrà un dia en que tot serà més fàcil, van dir. Arribarà el temps en que la felicitat serà total, i per això ara pagues el preu. Però no vull pagar cap preu, perquè ara em desfaig, ara simplement cremo de la mateixa manera que ho fa el paper, de la mateixa manera que ho fa la fusta, de la mateixa manera que ho fa el temps.

Cremo perquè no és just, i cremo per la justícia. Perquè no vull sagnar i perquè la sang sembla ser l'única moneda.  Doncs només veig un camí, i no és el que vull recórrer.

I em corrou per dins i no veig millora evident, i em corrou per dins i només veig que va a pitjor. Que ja no surt el sol, que ja només veig un camí, i acaba en el res, en la foscor.

I em diuen, em dic, que això ha de tirar endavant, però la inèrcia em llança enrere. Com cremar el tot per una part? Com matar a l'individu per l'afecció a una extremitat? Com anular el dia per compartir el temps amb la nit. Com?

Confusió. La por a tornar a patir llança enrere. Però a cas no és el que estic fent, cada hora, cada minut, cada segon?

 

Gràcies.

Potser la pregunta, és que bé, no hi ha cap pregunta. Potser no hi ha bé col·lectiu, ni atzar, ni aleatorietat que valgui. Potser simplement el que cal és adonar-nos que som un sospir. Res més, un parpelleig del temps. Ni just, ni injust. Una fracció de res. Que per sobre de conceptes abstractes, de patiments i amors que mai seran, som nosaltres, i res més.

Sí, he estat donat voltes i lladrant a l'Univers, cridant al buit, queixant-me de la seva inexistència. Buscant normes on només hi havia aire, potser del que es tracta és de fer d'això un  bon lloc. Acomodar-se i lluitar pels nostres somnis. Gaudir de l'aire que respirem, de les persones que hi són, i admirar a aquelles que potser ja no poden ser-hi.

Simplement respirar, i estimar a tot allò que és al nostre voltant tal i com és, no com podria ser. Val la pena donar un cop d'ull a la vida, i admirar-la, donar-li la mà, i apreciar que potser no és perfecta, però tampoc ho som nosaltres. Què podem retreure-li?

Que els dies passen, i els calendaris cremen i que les nostres queixes tenen el mateix pes que les nostres rialles.... Posats a elegir, fem-ho amb el cor.

Cauràs, però també t'aixecaràs, perquè només els vius estimen la vida. Per a qualsevol opció alternativa ja tindrem temps quan haurem exhaurit el nostre temps.

Gràcies, potser és un eufemisme, però gràcies.

Desfer.

Trencar-te en dos, simplement dividir-te, esperant que una de les parts sigui feliç. Esperant que la felicitat truqui a la porta, i no sigui la cara que esperes rebre.

No hi ha res de dolent en mirar enrere, doncs el pitjor és anar-hi: ancorar-t'hi.

Perquè només conec la felicitat si va acompanyada d'un rostre, i tristament no és el meu. Fa por. Por.

La sensació que tot s'aturarà. Pensar en la simplicitat de la foscor.

Trencar-te, esperant que sigui el màxim dolor per la posterior felicitat. Doncs si bé no puc rebre, tampoc puc exigir, no vull exigir. Mai més. Errors.

 

Paraules a algú.

Somriures de foscor, dits replens de malícia que busquen arribar a esgarrapar un bri d'esperança. Arribar a obrir ferides que creies tancades.

Però els dits no són aliens, sinó teus, la malícia és cultivada dins teu, en tu, en mi...

I la tinta ha estat vessada massa cops, massa caigudes.

Cansat de tot, cansat de la covardia. Jugant en la foscor.

Moments límit i exasperació...Paraules a ningú... però durant massa temps aquest títol ha estat una mentida.

Incapacitat de veure més enllà... L'error d'haver fet que el meu horitzó porti nom i cognoms. Jugant amb la foscor... Només espero el moment en que surti el sol, després de mil·lennis, després de milions d'anys.

Sembla mentida, però quan escric... Ho faig amb la sang de l'ànima.

Monòlegs. Diàlegs entre cor i ment.

Una mena de succió cap a un mateix, una implosió constant que fa de baròmetre d'allò que és o no és dins nostre. Això és l'ànima. Un indicador, i diu que tot ha de canviar, o per d'altra banda, res canviarà. Que per tal de tenir noves oportunitats has de voler intentar el mai abans provat. Que has de deixar de jugar sobre segur per tal de ser el màxim guanyador del joc que és la vida.

Potser el pitjor de tot és no creure en res. No tenir ideals clars, no tenir normes per a veure la vida a través, potser el pitjor és l'aleatorietat, el canvi constant i sense sentit: l'atzar. Potser el pitjor és viure tancat dins la teva pròpia cel·la... Una cel·la de la qual n'ets esclau i rei: esclau d'unes lleis fetes per tu mateix... Mariner que recorre una mar, que si bé un cop va crear ara torna a descobrir. Odiem les cadenes, i més si qui les imposa és un mateix.

És fàcil, o seria fàcil un món en foscor... La mort és el camí senzill. Però no comparteixo aquest camí, doncs la mort ja és en el patiment, i en el patiment també hi ha un bri de vida. Són idees confuses d'una ment confusa; idees abstractes d'una ment abstracta. Són idees cansades d'una ment ja cansada.

Si bé les ànsies de viure són grans, rere aquestes es troba un canvi constant i profund, dins del més profund d'un mateix, en aquell lloc on només els canvis són possibles.

I tot sovint ho tenim tot per ser feliços, tenim tots els ingredients, però temo que en la basta majoria dels casos allò que falta és la calor d'un forn... La calor per tal que la massa freda resultant de la combinació dels ingredients arribi a ser allò que ha de ser, que hauria de ser.

Ho tenim tot, però ens falta que aquest tot qualli. Ens falta una connexió... Amb una connexió tot seria més fàcil. Definitivament falta una connexió.

Respecte a la connexió, bé... Prenem decisions en escenes preestablertes per decisions ja preses. La primera decisió la ignoro, possiblement si no ho fes la meva vida ja seria complerta. Però tampoc és cap objectiu, doncs una vida complerta equival a la mort, encara que sigui biològicament en vida. No hi ha cap clau per trobar aquesta decisió, ni tampoc per a veure la vida a través, doncs al final, el que importa són els penediments; la minimització d'aquests, i aquesta s'aconsegueix fent allò que hom sent a l'instant; escoltant la seva veu interior i no tenint por. Evitar la por al màxim, evitar-la del tot si és que es pot.

La felicitat es troba dins de tots nosaltres, però tot i ser el camí més fàcil per arribar-hi, no és pas el més directe (també es podria considerar la inversa). Crec profundament que hem de conèixer-nos a nosaltres mateixos i evitar la mentira, i més si és dirigida cap al nostre propi centre.

Hem de perdre la por, la por de seguir-nos a nosaltres mateixos, la por de ser escoltats, de ser escoltats per les nostres pròpies orelles.

Partida.

 

 

Venen, tornen, se'n van. Bé, som efímers, qui ho anava a dir. Naixem i morim, vivim i patim, patim i marxem. Trist, curt i eficaç. El temps suficient com per a també somriure, estimar, explotar, cremar en felicitat. I consumir-nos, consumir-nos en l'instant, a l'ara, i millorar-lo i perfeccionar-lo. Eliminar les impureses, llimar les arestes.

Doncs perquè dir el contrari? De vida només n'hi ha una, i sortosament morirem sent vells octogenaris, amb alguna que d'altra malaltia crònica i reuma. Sigui com sigui, sigui quan sigui, existirà un dia on tots haurem de passar comptes, on tots haurem de posar sobre la taula la nostra curta o llarga existència. I no aconsegueixo creure en un vell amb claus d'or que inspecciona el teu passat, no aconsegueixo veure cap control de seguretat on s'analitzi la bondat i la freqüència de pecats, no. Només puc veure un instant, un instant que somriu o plora, una vida marcada per la felicitat, o per altra banda ofegada per la tristesa.

Tots, tots, caminem per tal que aquest instant ens mostri les seves dents i ho faci amb  orgull , i de fet tots tenim la possibilitat de fer-ho, tots tenim la possibilitat de dur vides felices.

En part depèn de l'òptica, del punt de vista, però també ho fa el fet d'estimar: d'estimar-te a tu i allò que t'estima, de fer-ho desinteressadament, sabent en el més profund de tu mateix, que tot allò que és enviat, és rebut.

Es tracta de seleccionar, de saber triar les cartes que jugues, de saber canviar aquelles que no afavoreixen la teva victòria. Doncs sí, es tracta de buscar la victòria... Sent fidel a les teves pròpies normes, i creient en la teva capacitat de guanyar. Així, és només al final que te n'adones que no hi ha guanyador possible, que la victòria és a la butxaca, que la victòria és el camí, el teu camí.

Gaudeix de cada casella, no vulguis avançar, doncs la gana del després et fa tornar enrere. Crema cadascuna de les teves cartes, que els daus saltin, que el temps s'aturi, i per sobre de tot: gaudeix del viatge:no té tornada.

Pensaments sobre el capitalisme i el socialisme.

Potser tot error es basa en l'oblit. Potser recordar ens adverteix... D'altra manera ets aprenent de nou.

 

Cal recordar que no hi ha ésser viu que sobrevisqui sense un treball a realitzar, ja sigui la caça, la pastura, la fagocitosi d'altres microorganismes... Un treball per a viure.

La societat humana va aparèixer per a dividir aquests treballs necessaris, i d'aquesta manera hi hagués un benefici comú, ergo individual, resultant d'aquest focus a la productivitat.

Però bé, tothom sap que qui caça més, menja més bé, i ningú pot entendre que la presa recent atrapada li sigui expropiada , per a passar a ser de bé comú de la manada, que no ha treballat per a tal.

Perquè... siguem realistes, la societat va ser concebuda per a una maximització del nivell de vida de l'individu, doncs si aquesta comportés una baixada a la qualitat, senzillament desapareixeria.

Així, aquell qui més treball realitza, hauria de ser, qui més profit en rep: és el just i equitatiu,o així hauria de ser.

Tot sistema social on hi hagi un desnivell entre allò enviat i el rebut, tendirà a fallir. I tot sistema social no hi hagi llibertat per a ser, créixer, competir, en definitiva: a caçar el que  un vol, també està condemnat a la seva fi. En això es divideixen els gras sistemes polítics tant del passat, com del present i el futur.

La perfecció no existeix, la bondat absoluta tampoc, així és que la societat mai obtindrà un rendiment perfecte, sinó que per contra, perdrà treball per ranures i fissures en aquestes

Així, que arribo a la conclusió que s'hauria de garantir sempre un nivell de vida bàsic, i més tard un equilibri de la riquesa, no una igualació. Tampoc estic parlant de subsidis, que treuen més del que aporten, sinó d'un dret a la vivenda i la coberta de necessitats bàsiques.

Això sí, sempre a canvi d'un treball realitzat, en aquest cas, destinat a la societat que atorga el nivell de vida.

Aquesta és la base del funcionariat, a la qual quedaria annexa la de l'atur. Així, tot aturat, si ho vol, pot passar a ser un funcionari estatal de forma temporal, mentre se li és buscada una posició al món laboral, que no podrà descartar després d'un seguit d'opcions.

D'aquesta manera sempre hi hauria feina disponible, doncs si el sector privat no vol pagar més impostos, haurà d'oferir i obrir-se a noves places per a millorar l'ocupació al sector empresarial.

Repartir la riquesa, això sí, obrint la possibilitat  a enriquir-se més de la mitjana, i a treballar també, menys de la mitjana. [El no vàlid és la voluntat del no-treball, doncs el no-treball implica la mort a la natura - Qui no treballa per voluntat pròpia, no es beneficia del sistema social esmentat.]

El capitalisme és un sistema condemnat a caure, doncs són les seves diferències abismals entre la gent, el que dia a dia el debiliten; per altra banda, el socialisme mai triomfarà a llarg termini, doncs ignora la llibertat de l'individu a treballar més, per a viure millor; tard o d'hora, implicarà les mateixes diferències que aporta el capitalisme.

No crec que puguem triar entre una qualitat de vida millor per a diferents treballs, o el mateix treball per a una qualitat de vida diferent.

Potser la clau està en fer possible la diferència al treball, proporcional també, a la qualitat de vida que aporta.

Igualtat, societat de possibilitats, i llibertat: Equivalència.

Desperta i viu.

Si bé les emocions són el carro, i el cor és el seu auriga, potser és adient dir que som nosaltres: allò que controlem, qui construeix les carreteres a seguir; doncs tot i donar-se constantment la llei de la causa i l'efecte, és evident per a mi, que tota realitat és susceptible al canvi, i que en una escala realment petita, som responsables de les nostres accions, i no de la disposició d'aquestes.

D'alguna forma, doncs, tenim cartes, les quals han caigut a les nostres mans per condicions aparentment desconegudes, però som nosaltres aquells qui les juguen, amb totes les conseqüències que en deriven.

Crec ferventment que el cor no entén d'impulsos premeditats, de futura felicitat, etc. No estic segur, però de la seva natura... Potser només és una brúixola que ens indica la direcció que li agrada, però no en extensió, la que hauríem de seguir.

El secret, potser, és senzillament viure el moment, exprimir-lo al màxim, doncs tot i que en un principi ens sembli, i sigui, impossible, és un enigma a solucionar, el qual sabem té resposta, inintel·ligible, però resposta a la fi.

No vull dir amb això que la vida sigui un caos el qual repel·li les responsabilitats, sinó que hauríem de viure sempre a la màxima intensitat, amb la màxima vibració: desperts.

 

Lucky Strike

 If happy ever after did exist
I would still be holding you like this
All those fairytales are full of sh*t
One more stupid love song I'll be sick

Maroon 5

 

Els seus ulls es van trobar amb els d'ella, blau elèctric, els ocells van marxar volant d'aquell indret, espurnes saltaven del buit... Ira, còlera, alegria, vermell, foc, raigs.

El cel es va enrarir. La vida no és res més que una espurna, un error, un sospir que posa en moviment el molí... un error. Va ser un error el que va posar tot això en marxa, i serà un error el que ho pararà. La rigidesa dels seus músculs el mantenia immòbil; havia estat un retrobament casual, fruit de la causa i l'efecte, res a veure amb divinitats que escolten precs a les estrelles, allà estaven, sols.

Les onades marcaven un compàs mai abans escoltat, les estrelles ja desdibuixades al firmament s'enganxaven als núvols per tal de ser espectadores de l'espectacle que es produiria. Un big bang. Una explosió a petita escala, però no per això menys important. La fusió de dos camins.

El Sol va sortir, i així que ho va fer, van caure al terra tots dos, immòbils, sense vida. La seva missió havia estat complerta, i la seva vida havia d'ésser retornada. Finalment s'havien retrobat, i allò havia estat la seva fi, el seu nou inici. Doncs tot préstec ha de ser retornat i no existeix el deute impagat allà d'on venim, i allà on anem.

La tinta dels interrogants.

"Toda pregunta que puede ser concebida, tiene una respuesta."

William Blake

 

I tot va ser fruit d'una intuïció d'última hora, instantani, fora del temps, simplement va ser.

Una explosió del tot, per la inèrcia del qual encara ens movem: un interrogant còsmic i infinit, un interrogant el qual hem d'acceptar sent conscients de la seva naturalesa irresoluble.

Doncs és evident que asteroides, planetes, satèl·lits i electrons, tots formen part del mateix: d'un sistema material del qual nosaltres nomes som inquilins, híbrids.

Doncs podríem estar d'acord en que si bé l'Univers és infinit, aquest es regeix per un dualisme fonamental.

El material i el no-material, l'abstracte i el concret, el viu i el mort, el que és i el que simplement, no és.

Doncs cadascun dels partícips d'aquest dualisme ha de ser conscient que és subjecte a unes normes ja dictades, ja escrites: uns drets i uns deures, la potència i la impotència, i és esclau d'aquestes.

Si bé les pedres són eternes, manquen de vida; són inanimades... I aquells que som finits, gaudim de quelcom anomenat lliure albir, que deriva cap a la simple voluntat i a l'acció d'aquesta... Això sí, tenim un temps definit i limitat per tal de portar-les a terme. "Podem" durant un curt temps, en contra d'allò que "no pot", per sempre.

Tots som subjectes a unes lleis físiques que governen un món o un univers, que porta el seu mateix adjectiu: físic.

Però com bé la vida té la no-vida, l'etern: el finit, l'estàtic: el dinàmic i el zero té la quantitat; les lleis de la física conviuen amb les lleis de la no-física; les lleis de tot allò que no és físic. Ens som conscients de la seva existència perquè ho veiem, ho intuïm dia rere dia; però de la mateixa manera que veiem l'eternitat i no la podem comprendre, que apreciem la mort, però només podem veure-la com a un son indefinidament llarg: mai podrem comprendre les lleis de la no-física, perquè senzillament no formen part de nosaltres mateixos, perquè som físics, materials, finits...vius.

Parlem sobre matèria, doncs som materials; contemplem l'eternitat perquè hi compartim el món, però hem d'acceptar els interrogants que no podem respondre amb la nostra mateixa tinta.

Podem estudiar moviments... ens movem. Però l'estàtic? L'estàtic és un univers que mai podrem entendre... Canviem, doncs som el canvi... Canviem, gràcies als interrogants... Tot va a un mateix engima, que es biparteix en dos: això és el dualisme... i cap allà és cap on hem d'anar.