No entendré mai la poesia del vent
L'amor al temor o
la metralla a la gent.
Si sense entendre la vida, visc
I sense saber somniar, somnio.
Però sabent callar, parlo
Sabent pensar, imagino
No entendré mai el color d'un somriure,
El sentit d'un batec
El tenir un perquè al viure...
A mi al camí no m'hi manca res.
Si sense saber bategar, batego
Volent un perquè, me'n refio.
Avanço quan em trenco,
Retrocedeixo si rumio.
No crec en sentits, motius ni banderes...
Si amb peus i mans
puc riure, somniar
i pintar poemes.
Què dir davant l'existència?
Excepte un silenci, viu i fulminant...
Sense patir, sense penes.
Feliç al destí, feliç durant,
feliç caminant:
sense sentits, sense dreceres.
L'objectiu: el Sol
Però el camí és al terra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada