Viure és provar-ho infinites vegades.

Per què tot comença pel principi?
No té sentit. El temps
et fa salivera a la boca, noia. Així
ressuscita aquella estrella
morta fa mil·lennis
i, veus?
ja s'encén,
ja no és mentida, ja
sé que les coses no s'acaben
ni comencen: s'entrecreuen. Sí, ja sé
que viure és provar-ho infinites vegades.

Màrius Sampere i Passarell

És la garantia de la creença, la gratuïtat del canvi i la dualitat de l'error. La recerca continua d'un sentit: d'un símbol... D'un alfabet amb el que escriure aquestes quatre línies sobre què és la teva vida. Gargotejar sobre la paret d'un pas subterrani, sense tenir massa cura: simplement buscant la mutua intel·ligibilitat entre tu i aquells que van perduts, entre tu i aquells qui també es troben a la recerca d'un interrogant per a tantíssimes respostes. Buscant un igual: buscant-te.

I vivim, vivim creient i realitzant actes de fe, tot sovint en la vida mateixa, poc sovint en la pròpia confiança. Temptejant en aquesta habitació a les fosques, buscant un interruptor alhora que quelcom al que agafar-se i travessar... Caminar per aquesta mena de sala que ens ofereix totes les eines sense les seves respectives instruccions.

Però...Com romandre en equilibri? Com arribar al no-penediment? Com poder veure aquest viatge com la fusió de tres pilars basats en l'experiència? Com mantenir-te dins la mesura exacta: romandre entre infinits.

Interrogants, buits, foscor, inefabilitat. La darrera certesa és el final i la única seguretat constant és l'ara, l'instant. Tot es troba en connexió continua, en simbiosi amb allò que és il·lusòriament "un".  Són molts els que saben que la gota esdevè l'oceà, però només uns quants saben que l'oceà esdevè la gota.