Feliçment perduts.

El perfeccionament del pensament en la interpretació de la realitat, la simplicitat en el processament i la elaboració d'una realitat real i subjectiva. Potser la vida és més senzilla del que podem arribar a imaginar, potser Ockham no errava al mostrar-nos la seva navalla.

Perquè, què és el pensament sinó una incansable recerca de connexions? El projecte de fabricar patrons, d'unir-los i fusionar-los, per després aplicar-los a una existència que sempre troba una escletxa per on escapar-se. Busquem preguntes per tantes respostes que es troben davant els nostres ulls, busquem cadenes, processos i ordres per la infinitud i la eternitat. Fallem.

Classificant i creant etiquetes, sent conscient de la interconnexió de tot, hom troba que el darrer patró, l'adjectiu universal, és "desconegut".  I és per això que l'ansietat recórre per les venes de l'home, no podem arribar a imaginar el significat, si nosaltres formem part d'aquest i si aquest és infinit. És la dificultat de veure la globalitat des d'un punt concret d'aquesta. La impossibilitat d'arribar a imaginar-se el concepte "sense final".

Però vam arribar aquí, no per intentar entendre una totalitat majoritàriament transparent als nostres ulls, sinó per a experimentar-la, per exprimir-la i arribar a comprendre-la sense cap mena d'influència col·lectiva; el significat que al final li trobis al teu camí és cosa teva i sempre serà així. Vam arribar aquí perduts, i tot camí és cap a la direcció correcta, res és permanent i no s'ha d'estar disposat a deixar de moure's, a deixar de canviar: el moviment és vida. 

Cap experiència és negligible, cap pensament pot ser obviat  i cap enllaç hauria de ser oblidat, doncs aquests tres pilars són allò que conforma el trajecte: el subjecte, la direcció i l'entorn... Tots som perduts, la qüestió és què fem mentrestant.  Tots som anant allà on creiem poder trobar pau, un significat, una pregunta que s'adapti a les suficients respostes, fent un camí que no té cap valor fora del que tu li pots arribar a donar. I aquí radica el nucli de tot això: la vida és allò que fas d'ella, a més de tenir el significat que tu li vulguis donar. Un significat que canvia dia rere dia, segon rere segon, que és fet dels mateixos ingredients que el camí en si: el camí és i porta a la destinació. 

Cal creure en la vida, tenir fe i moure's. La resta, només està per veure's. Entretant som feliçment perduts, fins al final.