Que llarg és el teatre, i que fàcil la mentida. Sol passar que al nostre camí ens trobem amb actors californians, d'estatueta daurada, la veritat, Meryl Streep's i Pierce Brosnan's en potència al teatre de la vida. Amb un espetec de dits, l'aigua i l'envermelliment dels ulls ens convenç. Amb un obrir i tancar d'aquests, un somriure que ens fa semblar els més afortunats del món. Un cop de mans i mai més podrem dubtar de la veracitat dels seus actes. Persones tòxiques que juguen a maquillar i magnificar amb lupa els seus sentiments, a engrandir la merda d'autenticitat que tenen, a banyar-la en estany i que ens recordi a la plata. Viuen en un món on ells són creadors, on la seva realitat és el nostre astut engany. Creuen que poden esquivar la llum, seguir fent veure que estimen, s'emocionen, que bé, senten quelcom. Però el fet és que la llum és companya de tots, i aquells que no senten, aquells el cor dels quals ha quedat glaçat al gebre, en els que la sensibilitat es redueix a la d'un megalit de pedra. Aquells no mereixen ni un sol dels nostres actes sincers, ni la més tímida mirada. Mereixen un teló, que els enfonsi en la seva pròpia misèria, en la merda que treuen per la boca, i desprenen a l'actuar, al fingir, a l'enganyar. Doncs si res és més menyspreable és la fal·làcia dels llavis, la mentida dels ulls, i la fe trencada del cor.
Diuen que la vertadera tolerància no té límits, però què en té? Cap concepte abstracte de segur. Quin és el mal comparable al trencament de la realitat, a somriure-li a algú per saber després que només era un personatge, una il·lusió, la pell d'ovella d'un llop. L'autenticitat està infravalorada; la gent que es reflecteix a sí mateixa és la única que pot ser, doncs només som, si som lliures.
Wenn das Denken sagt, daß es sich auf die Suche nach etwas Echtem, Ursprünglichen machen will, kann es das, was es als echt betrachtet, projizieren, aber das ist nur eine Illusion. - Krishnamurti
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada