dimecres, 4 de juliol del 2012

Hope there's someone







Els ulls, un mirall del seu somriure. Era feliç. Tenia allà al davant tot el que volia, on ho volia, i en el moment que volia. Va inspirar. Un lleuger i càlid gas el va envoltar, el va omplir. Als ulls van néixer-li desenes de llàgrimes, les dents apareixien poc a poc rere els llavis, dibuixant una fina corba sobre el seu rostre. Dia rere dia, nit rere nit, havia sentit l'angoixa del més profund de sí mateix, havia sentit els crits d'allò que tenia enterrat al pou de la seva ànima: d'un ésser que cridava, que trencava el silenci de la seva pròpia calma; un plor desesperat, unes ungles esgarrapant les parets d'èter que l'atrapaven, els murs del convencional, de les normes, del correcte.

Però poc a poc, aquella criatura havia anat enfilant-se per estrets conductes, esmunyint-se pels barrots d'acer que l'atrapaven: escapant. Quan va ser fora, quan va tenir un tast de llibertat, va estripar la realitat per la meitat amb un plany , amb l'enyorança de ser qui era, quan mai ho havia estat. L'enyorança de tot allò, que de fet mai havia tingut.


L'evasió havia estat el millor: cap barrera és bona, ni tant sols les que ens contenen a nosaltres mateixos. Aquell alliberament, aquella eliminació d'obstacles per ser, l'havia portat davant d'aquells ulls, davant d'allò que sempre havia volgut, d'allò que tant havia buscat: l'objectiu de tantes expedicions, el motiu de tantes llàgrimes, era allà, davant seu, s'havien topat, de casualitat, però de cap altra manera podia ser; com dos imants atrets pel mateix ferro havien anat avançant, fins a unir-se, per sempre.




Tanca els ulls, una platja, sorra als peus, la freda carícia del mar, la dansa del vent amb el teu cabell, la suau mirada del Sol, tèbia: tímida. Això és l'amor: una espelma que es consumeix a poc a poc, amb calma, sense cap pressa. Moments de gran llum, instants de màxima foscor. Olor a pins, eucaliptus, ginesta. Màgia.

1 comentari: